dissabte, 22 de desembre de 2018

La Barcelonista


L'amy 1925 amb la consecució del titol de campió per part del Futbol Club Barcelona, Rossend Llurba i Tost composa la lletra de la cançó 
'La Barcelonista' que va ser interpretada per MercèSerós i Ballester. En aquell equip jugava en Vicenç Piera Pañella tal com queda reflectit en la cançó :







Del futbol sóc entusiasta, 
jo mai deixo cap partit, 
i de tots el Barcelona, 
és el meu club preferit. 
Ses colors de blau i grana 
presumeixo amb il·lusió 
 i orgullosa estic de veres 
de que sigui el campeó.... 

I és que el club de Barcelona ha demostrat
que és un club que es porta l'oli, la veritat... 
Jo sóc barcelonista, 
m'encanta en Samitier, 
l'Alcàntara i en Platko 
que és millor porter! 
Carulla, Bosch i en Sancho, 
Walter, Piera i Arnau
i en Plana i Sagi Barba, 
Barba, salau! 

Moltes festes per la tarda, 
jo vaig al camp de les Corts 
on hi juga el Barcelona, 
que és l'equip millor de tots! 
I d'un cor de goig s'omplena 
quan es mira cara al sol 
els xicots plens d'entiusiasme 
cada pas marquen un gol. 
Als contraris del meu club 
si estan badant, 
les pilotes, com si res, 
van col·locant! 

Jo sóc barcelonista, 
m'encanta en Samitier, 
 l'Alcàntara i en Platko 
que és millor porter! 
Carulla, Bosch i en Sancho, 
Walter, Piera i Arnau 
i en Plana i Sagi Barba, 
Barba, salau! 

Jugadors forts i animosos 
són avui nostres campions 
i els reflexes de ses històries 
defensem per tots cantons. 
Són els nois de Barcelona, 
és inútil que busqueu
més esportmans i més nobles
enlloc més en trobareu. 
Per això aquest club pel ciutadà 
és l'orgull de nostre poble català. 

Jo sóc barcelonista, 
m'encanta en Samitier, 
l'Alcàntara i en Platko 
que és millor porter! 
Carulla, Bosch i en Sancho, 
Walter, Piera i Arnau 
i en Plana i Sagi Barba, 
Barba, salau.






L'any 1974 es va fer una altre versió de la cançó 'La Barcelonista', amb lletra de Guillermina Motta i Cardona. 

A la vi, a la va, a la vim bom va
el Barça, el Barça, el Barça, guanyarà.
Del futbol soc entusiasta jo mai deixo cap per aquí
i de tots el Barcelona és el meu club preferit
dels colors de Blau i Grana presumeixo amb ilusió
i orgullosa estic de veres de que sigui el campió.

I és que el Club del barcelona ha demostrat
que és un Club que es porta 'lali' la veritat
Jo soc barcelonista, m'encanta en Samitier, l'Alcàntara
i en Platko que és el millor porter
Carulla, Bosch i Sancho, Walter, Piera i Arnau
i en Planas i Sagibarba, Barba Salau.

Moltes festes per la tarda jo vaig al camp de les Corts
on hi juga el Barcelona que és l'equip millor de tots.
I de goig me'n cor s'omplena veient els xicots jugar
tant esportmans i tan nobles marcant gols a cada pas.
Els contraris del meu Club si estan badant
les pilotes com qui res van col·locant

Jo sóc barcelonista m'encanta en Sadurní i en Martí Filosía
que en val un potosí
Marcial, Reixach, Eladio, Pujol, Torres, Rifé,
Gallego, Dueñas, Costas, Reina i Fusté (bis).




Per saber-ne més : 
Entrada 'El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües' en el bloc Bereshit : la reconstrucció de Barcelona i altres mons.
Article 'El cuplet "La Barcelonista" en els anys de la xiulada a l'himne espanyol' en el portal Llibertat.cat

divendres, 29 de juny de 2018

Antoni Piera Hortal

Segons he pogut esbrinar, a la pàgina 32 del llibre : "Ignasi Iglésias, esbós biogràfic, a 125 anys del seu naixement" de Joan Pallares es pot llegir el següent paràgraf :

"Al "Romea", el 1918 estrena "L'encís de la gloria", quan amb Duran i Ventosa, Ranon Vilaró, Anton Piera Hortal, Francesc de P. Curet, Creus i Oliva, F. Mazarico, J.Torres i Riera i J.M. Llobet foma part de la comissió executiva pro-monument a I'actor Iscle Soler; també prologà la biografia de Narcís Monturiol titulada "Vida d'Heroi" de Puig i Pujades."

O sigui que tot fa pensar que aquest Antoni Piera actor de teatre de finals del segle XIX i principis del segle XX és en Antoni Piera Hortal, fill de Joaquim Piera Piera i Gertrudis Hortal Cuixart. Els seus avis patern era Grau Piera Vidal i Eulàlia Piera Castelló, ella de la masia de Can Bruixa.

Per saber-ne més :
Article de Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO) : Ignasi Iglésias, esbós biogràfic.



dimarts, 15 de maig de 2018

Isabel de Villalonga Piera i els sis de Barcelona

Isabel de Villalonga Piera és una periodista i escriptora catalana, nascuda a la ciutat de Barcelona. És filla de Santiago de Villalonga i Concepció Piera Serra. I néta de Salvador Piera Solanas (Administrador d'obres a FOCSA) i Emília Serra.

Notícia del casament dels pares publicada al diari la Vanguardia el 10 d'octubre de 1945 :
"El lunes, día 8, se celebró en la Iglesia de San Severo el matrimonial enlace de la señorita Concepción Piera Serra con el joven arquitecto don Santiago de Villalonga Gusta, El padre Tío, de la Compañía de Jesús, dirigió sentida plática a los contrayentes. Actuaron de padrinos la. madre del novio, doña Rosa Gusta de Villalonga, y el padre de la novia, don Salvador Piera Solanas. Fueron testigos por parte del novio don José y don Ignacio de Villalonga Casañas y don Enrique de Irazoqul y Aycárate, y por parte de la novia, don José Piera Jane, don Luis Piera Solanas y sus hermanos don Salvador y don Luis. Después de la ceremonia se celebró un banquete en el Hotel Ritz, y, a continuación, tuvo lugar una fiesta de tarde para la juventud. Con tai motivo lucieron sus primeras galas de mujer las señoritas María Josefa Piera Salvador y Eulalia Magriñá Piera, I primas de la desposada, las cuales recibieron de sus familiares y amistades las más calurosas felicitaciones."


Col·labora habitualment amb La Vanguardia. Ha publicat diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona : entre els quals destaquen Barcelona a 100, Barcelona sense presses, Descubra los más originales restaurantes de Barcelona i Pasea por los barrios de Barcelona, Jardins Secrets de Barcelona, entre altres.

La seva darrera obra publicada amb la col·laboració d'Antonio Isla és 'Els Sis a Barcelona'. Tracta de les aventures de sis nens (Pau, Ventura, Maria, Victòria, Elena i Bertran) i els seu gos Conan per cercar un tresor a la ciutat de Barcelona.
Els títols són : 
  • Els sis a Barcelona: Una sorprenent troballa a Les Corts.
  • Els sis a Barcelona: Amb bicicleta per Ciutat Vella
  • Els sis a Barcelona: Secrets a l'Eixample.
  • Els sis a Barcelona: Aventura a Nou Barris.
  • Els sis a Barcelona: Passejant sota la pluja per Sarrià Sant Gervasi.
  • Els sis a Barcelona: Sants Montjuïc està embruixat.
  • Els sis a Barcelona: Perill a Sant Andreu!
  • Els sis a Barcelona: Perduts a Horta Guinardó.
  • Els sis a Barcelona: Fantasmes a Gràcia.
  • Els sis a Barcelona: Atrapant vampirs a Sant Martí.
  • Els sis de Barcelona: Pirates a la Biblioteca.










Per saber-ne més :
Entrada viquipèdia de Isabel de Villalonga Gustá
Dossier de Premsa de 'Els sis a Barcelona'
Entrada al bloc de 'Els Piera de Les Corts' : 3 de juliol de 1900 : Constitució de l'empresa FOCSA.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Qui era aquest actor de teatre anomenat Antoni Piera ?



Qui era l'Antoni Piera ? Quin era el segon cognom ? On va néixer ? 

Retrat de l'actor Antoni Piera en el paper de
Bisbe Oliva  a l'obra de teatre "Canigó "

Segons les notícies de l'època era un actor de teatre nascut al segle XIX... va interpretar al Bisbe Oliva en l'obra del Canigó de Jacint Verdaguer, en l'adaptació de Josep Carner amb música de Jaume Pahissa (1910), tal com es pot veure en la imatge de la dreta. 

Notícia sobre el galant Antoni Piera al número 102 de 'La Escena Catalana': 
MATARO.—Diumenge passat, al teatre «Euterpe», la companyia que dirigeix el conciensut galán Antoni Piera, representa ab molt acert la comedia deis Srs. Rusinol y Martinez Sierra Els savis de Vilatrista, quina execució aná á cárrech de les Sres. Verdier, Fremont, Serrano y Balestroni y ele senyors Piera, Milla, Llano, Delor. Munt, Riera y Bale.

També va actuar amb l'actriu catalana Carlota de Mena :
Al març de 1902 el Circ Barcelonés la contracta per fer una tanda de representacions amb l’actor Antonio Piera.


Critica de 'La Escena Catalana' ,número 238, al treball d'Antoni Piera :
A l'Antoni Piera li va cobre l'honor d'esser el que primerva donar a coneixer el Manelich a Barcelona y cal fer constar que d'aquella primera interpretació ne servem un recort ben falaguer. La solemnial vetllada de l'es trena da Terra baixa a la Granada de Gracia (11 de Febrer de 1897)y la extraordinaria sensació que va produir l'obra, son recorts que s'ajunten en la nostra memoria ab el traball delicat que realisá aquella nit l'actor de la dicció académica y del bon gust exquisit; traball digne d'elogi 'per tots- conceptes y que contribullí poderosament a fomentar la popularitat del senyor Piera.




Per saber-ne més :
Exemplar : Catalunya Artística, núm 35 (pàgina 74)
Exemplar : La escena catalana, núm 102
Exemplar : La escena catalana, núm. 238
Biografia de Carlota de Mena

dijous, 13 de juliol de 2017

Villa Rosario una torre de Domènec Boada Piera

Una altre obra de l'arquitecte Domènec Boada i Piera, segons l'Inventari General del Modernisme de Valentí Pons, es troba al Carrer Vinyals del barri del Guinardó de la ciutat de Barcelona. La casa s'anomena 'Villa Rosario' i és del 1911. És una petita casa amb jardí al costat, al mur que dona al carrer es pot veure un trencadís que no sembla posterior a la construcció de la casa.

Detall del trencadís del mur


Entrada a la casa

Façana a la Ronda Guinardó
Detall de la façana






Per saber-ne més :
Viquipèdia : 'Domènec Boada i Piera'
Blog Memòria dels barris. Entrada 'Història el Guinardo en pocs trets'
Blog Del modernismo. Entrada 'Villa Rosario modernismo en el Guinardó'
Blog Els Piera de Les Corts. Entrada 'Domènec Boada Piera'


dissabte, 24 de juny de 2017

Els inicis dels Piera de Les Corts, les masies

Tot va començar amb el matrimoni entre Antoni Piera i Marianna Duro el 11 de juny de 1645, segons es diu en el llibre Les Masies de Les Corts "els Piera dels quals es desconeix l'origen estaven residint a Sarrià a la segona meitat del segle XVI, eren una família de teixidors, al fogatge de 1639 es troba una casa dels Piera dins el terme de la vila de Sarrià. Un segle més tard, apareixen a Les Corts, establerts com a pagesos. Així doncs van fer el camí invers i van passar de la classe menestral a pagesos.
El 16 d'octubre de 1739, Antònia Corts establí emfitèuticament a Vicenç Piera i Amat - fill de Guerau Piera i d'Eulàlia Amat-, pagès de Sant Vicenç de Sarrià, totes les terres que com a hereva posseïa". 

Perquè van fer el camí invers els Piera ? Perquè van passar de ser menestrals a pagesos ? És curiós observar que l'Antoni Piera -pare de Guerau Piera  i avi de Vicenç Piera Amat - es va casar amb Marianna Duró. Ja que els masovers de la propietat, més endavant dita Can Grau, eren la família Duro. Podria ser que la Marianna Duro fos família dels masovers de Can Grau ? Deixant de banda que els va portar a canviar , si que podem dir que van fer bé, molt bé.

Com hem dit Vicenç Piera Amat va establir-se a Can Grau, el seu nebot, Bonaventura Piera Closas - fill de Jaume Piera Amat- va edificar Can Farinetes cap al 1760 i el seu germanastre Guerau Piera i Vila construeix cap al 1761, Can Bruixa. O sigui en dues generacions tenim tres masos propietat de la família Piera. 

El 20 de maig de 1759, Vicenç Piera Amat i el seu fill Guerau Piera Closas van sots-establir a Bonaventura Piera i Closas, nebot i cosí respectivament, els terrenys anomenats 'Lo Garrofer' i 'Lo Palmer' amb la condició que en el termini de dos anys hauria d'edificar una casa. 

Guerau Piera i Vila era arrendatari al mas dels Vilana -Can Malacon- el 21 d'octubre de 1761, Francesc de Novell i de Borràs establí emfitèuticament nou mujades a la parròquia de Sants a Guerau Piera. Cap al 1779 es va convertir en aloer - propietari d'un alou lliure i franc, exempt de qualsevol tipus de pagament o càrrega senyorial -.

Per saber-ne més :
Llibre 'Les Masies de Les Corts' de Imma Navarro i Molleví



divendres, 5 de maig de 2017

Bru Artiac. Operació Cul de la Lleona

Nou llibre d'en Bru Artiac, aquest cop passa tota l'acció per les terres de Girona. 

La sinopsis del nou volum és :
El Grumoll, el Bru i la seva família viuen molt tranquils a Barcelona, fins que un dia el pare arriba amb una notícia bomba: els de la feina el traslladen a Girona. El Bru i la seva germana posen el crit al cel. Girona? Ells no hi volen pas anar!
El Bru comença en una nova escola i ha de fer nous amics. Tot sembla que va més o menys bé fins que un dia, en una visita al Tapís de la Creació, algú tira una pedra amb un tirador i trenca el vidre protector de l'obra. I el pitjor és que li tiren les culpes al Bru!
A partir de llavors, el Bru se les haurà d'empescar per descobrir el culpable i lliurar-se del càstig. Mentrestant, haurà d'esquivar els cops de puny del Narcís i investigar quina en duen de cap els científics que viuen davant de casa seva. Al Bru se li ha girat feina!




Enric Gomà és guionista, articulista i divulgador lingüístic. Autor de les aventures d'en Bru Artiac que són publicades a l'Editorial Cruïlla amb les il·lustracions d'Artur Laperla, que magnifiquen el to humorístic del relat i apropen el lector a la personalitat de cadascun dels personatges. Aquestes històries estan dirigides a lectors d'entre sis i dotze anys.


Per saber-ne més :
Web de l'Editorial Cruïlla sobre : Bru Artiac. Operació de la Lleona 
Web SIES TV sobre : Bru Artiac. Operació de la Lleona
Entrada al bloc Els Piera de Les Corts : Enric Gomà Ribas




diumenge, 23 d’abril de 2017

Llibre : 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'

El passat mes de novembre es va publicar a Publicacions Abadia de Montserrat un nou llibre de la Montserrat Ribas Piera anomenat 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'.

Sinopsis El juliol de 1936, la Montserrat Ribas i Piera tenia sis anys. En poques hores, la seva infantesa es va capgirar. En aquest llibre ens explica el que la guerra civil espanyola va suposar per a ella i la seva família, i ho fa amb una mirada nítida i precisa. El que havia de ser un estiu qualsevol es converteix en tres anys apassionants recorrent França, Itàlia, Suïssa, Espanya... El seu relat és minuciós i ple d'anècdotes i records que l'acompanyen fins al dia d'avui.


En el llibre podem trobar diversos paràgrafs on es parla de diversos membres de la família, per exemple en la pàgina 113 : '...Els hostes fixos que van viure sempre amb nosaltres van ser tres, principalment: En Josep M. Pujol-Xicoy Badia, soldat ras, solter, fill d'una cosina germana de la mamà. L'anomenàvem el soldado (batejat així per l'Antonio). Suposo que el meu pare el va descobrir per alguna caserna o estança militar i li va oferir allotjament a casa. No sé si ell va venir com a resposta a l'oferiment o si, sense preàmbuls, el va portar el meu pare a casa. Un altre soldat, que va arribar de la mateixa manera que en Josep M. esmentat, fou l'Isidre Piera Hill. Recordo l'arribada d'aquest darrer, molt prim fins i tot escardalenc, alt, desmanegat i amb l'uniforme de soldat ras d'Aviació, molt brut, de tal manera que inspirava llàstima. Era cosí segon de la mamà. El nom que se li adjudica (no sé per què ni sé el que vol dir) fou el de Pachingana, dit i acceptat amb tot l'efecte. Un incís: aquesta estada era recordada cada diumenge, anys a venir, quan vam estiuejar en un xalet del Balneari de Vallfogona, que regentava l'Isidro, i ens arribava un cambrer amb una safata de gelats. Em tomo a situar a Salamanca: llur arribada fou escalonada, però la recordo simultània i es van convertir, per a nosaltres, en membres quasi de la família, perquè no van deixar l'allotjament durant tot l'any que hi vam ser i per l'estimació mútua que ens vam tenir i ens vam demostrar. S'hi van trobar molt bé i nosaltres vivíem i parlàvem amb dos soldats a casa, cosa que no vivien les meves amigues del col·legi i, per tant, era un privilegi. El tercer hoste fix va ser el tio Joan Viladomiu, germà del tio Lluis, el qual estava mobilitzat a Intendència. Era gras, simpàtic, cridaner, espontani... Sempre a punt d'armar-la, tot cridant a la Carmen per les seves notes, quan les portava baixes. Amb ell anàvem les dues, molt sovint, al cine Taramona, molt a prop de casa, però, en el cas de males notes de la Carmen, l'esbroncava durant mitja hora, i decidia i l'amenaçava que ella aquell dia no hi aniria. Tot a crits. L'escena continuava amb plors per part de la meva germana, a qui li agradava molt el cine, i promeses de millorar en l'estudi, per acabar anant-hi tots tres. I això quasi cada dissabte. Ja era tot un ritual...'


Per saber-ne més
Web Publicacions Abadia de Montserrat sobre el llibre 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'
Ressenya a Serra d'Or 
Ressenya al diari Ara

dijous, 23 de març de 2017

Nou llibre : Barça insòlit. 800 històries de la història


Aquest mes de març ha sortit un nou llibre sobre el Barça anomenat 'Barça insòlit. 800 històries de la història' com hem vist al llarg del blog el Barça i els Piera estan força relacionats, i aquest llibre ens donarà unes quantes pinzellades més d'aquesta relació.
La història 93 s'anomena 'Visca Sevilla... i la resta' parla de la victòria aconseguida al campionat d'Espanya el 10 de maig de 1925 pel Barça, en la celebració s'entonava aquesta cançó :
"Aliró, aliró el Barça és campió.  
i per dos a cap guanyà el campionat.
En Piera, en Planas, en Sancho i Samitier,
en Walter, Torralba i en Platko el gran porter,
en Sagi, Carulla, l'Alcàntara i l'Arnau
de l'onze grana i blau del triomf portem la nau.
I per tot arreu
l'onze seguireu
cantant amb alta veu
aliró, aliró, el Barça és campió."

En la 470 es comenta una anècdota sobre els terrenys on estava la masia de Can Planes : "Cert dia, als terrenys adquirits pel club el 1950, a la zona de la Masia de Can Planes -ja pensant en la construcció del Camp Nou -, un home va okupar una parcel·la per instal·lar-hi un taller marbrista. Així tal com sona, a la brava. Òbviament, el Barça no es va quedar de braços creuats i al final va aconseguir que l'intrèpid marbrista fou desnonat dels terrenys que ocupava il·legalment...." 

La 539 és sobre Maria Dinarés, esposa del jugador del Barça Vicenç Piera. I ens diu : 'La seguidora barcelonista més constant que ha conegut la història del club va ser Maria Dinarés, qui de jove, es va casar amb una gran figura del mític Barça dels anys vint, Vicenç Piera. La senyora Dinarés sempre viatjava amb l'equip i quan, el 1960, va morir el seu marit, va continuar amb la tradició de rondar per on calgués donar suport al seu estimat club. Tothom la coneixia com "la vídua Piera" i arribaria a seguir l'equip en el decurs de mig segle, sense importar-li que, molt cops, era l'única dona o l'única seguidora. E 1971, la senyora Dinarés va donar decidit suport a l'incipient futbol femení blaugrana en acceptar la presidència de la Penya Femenina Barcelonista.'

Per saber-ne més :  
Web Roca Editorial de Libros, SL : Barça insòlit
Blog 'Els Piera de Les Corts' entrada sobre Vicenç Piera Pañella

dimarts, 14 de febrer de 2017

El Calderí i la pedrera del Remei a Caldes de Montbuí

L'altre dia, buscant informació sobre el geocaching, un joc a l'aire lliure de cerca de tresors amb l'ajuda de dispositius GPS. On els participants han d'anar a unes coordenades específiques i trobar-hi el geoamagatall (contenidor) amagat per altres jugadors. 

Doncs, com deia, per casualitat vaig trobar un geoamagatall a Caldes de Montbui, preparat per l'alumnat de 5è de Primària de l?escola Pia Caldes, on es parla d'una pedrera que hi ha al poble anomenada del Remei... que va ser creada per Salvador Piera Jané el 18 de març de 1893, la funció de la pedrera era extreure'n granit per fer llambordes. L'extracció del granit es feia mitjançant la tècnica anomenada de l'enderroc, que consisteix en cavar galeries a la roca i després dinamitar-les de manera que la roca era extreta i devastada amb menys dificultat i risc..

Les llambordes s'exportaven a la resta d'Europa i Amèrica, com per exemple a la ciutat de San Francisco (Califòrnia). Al principi, es transportaven en carros fins a l'estació de tren de Caldes, entre els anys 1880 i 1939, va existir una línia de tren de 16 km que arribava fins a Mollet, on s'enllaçava amb la línia de Barcelona-Vic. Cal pensar que Caldes era la segona població amb més balnearis de l'estat amb vuit. Actualment, el recorregut de la carretera C-59 segueix el recorregut d'aquesta línia de tren, es per això que es coneix amb el nom del 'carrilet' en referència a aquell antic tren que va existir. 

La línia tenia les següents estacions : 

  • Mollet. Estació de Baix.
  • Mollet. Estació de Dalt. 
  • Santa Perpetua de Mogoda.
  • Gallecs-Polinyà 
  • Palau Solità i Plegamans . 
  • Caldes de Montbui 
Petita història del carrilet anmenat el Calderí 
Quan es va crear la pedrera el Remei la línia de ferrocarril de Caldes-Mollet no passava els seus millors moments. El desembre de 1894 es constitueix una societat denominada "Compañía de Ferrocarriles y Tranvías" (C.F.T.) amb un capital de 1.500.000 pessetes dividides en 3000 accions i el 1895 adquireix a la S.C.G.C. el F.C. de Mollet a Caldes de Montbui. 
Els 1905 es compren dues locomotores al Ferrocarril de Sarrià de Barcelona, el 1908 es milloren les estacions, la pedrera tenia més de 300 treballadors. A partir dels fets de juliol de 1909 anul·len el servei de viatgers i les vagues a Sant Feliu de Codines fan disminuir el transports de mercaderies, fent que el transport de pedra de les pedreres de FOCSA fo majoritari.
El 1910 es contracta de forma massiva treballadors, picapedrers principalment, per les pedreres procedents de Múrcia i Aragó per tal d'augmentar la producció. Es compren sis vagons plataforma i es construeix un moll a l'estació de Caldes de Montbui. També es transporta grava, troncs i pals de fusta per construir les línies telefòniques, de la mateixa manera s'instal·len bústies perquè la gent pogués tirar cartes. 

Entre els anys 1910 i 1913 es va iniciar el transport d'aigua termal envasada, anomenada 'Thermion'. Estava envasada en botelles d'un litre i bidons de 30 litres. Aquest negoci no va continuar ja que l'aigua es feia malbé. L'any 1914 es quan es van transportar més tones de mercaderies. El 1915 la companyia va renovar tota la via i va comprar una nova locomotora a la Maquinista Terrestre i Marítima. Als anys 20 la demanda de pedra augmenta degut a l'impuls de les obres públiques de la Dictadura d'en Primo de Rivera i l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929. Assolint els 500 treballadors amb tota mena de serveis. El tancament es produí el 1931.  
A partir de 1925 començà a afectar la competència per carretera. L'any 1928 es van suspendre el serveis directes a Barcelona, al electrificar la línia entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses. 
També el transport de llambordes des de Caldes a Montbui es va començar a transportar amb camions "Saura".

El camí de la pedrera fins a l'estació de trens de Caldes de Montbui s'anomenava el camí del Foment, la raó era perquè l'impulsor de la pedrera de granit va ser el Ministeri de Foment. La producció de llambordes anava destinada a vestir el terra dels carrers de les ciutats, a la dècada de 1920 la pedrera va funcionar al màxim rendiment


Per saber-ne més :
Geocaching la pedrera de Caldes de Montbuí
Geocaching camí dels traginers
Foro de Minerologia : Pedrera del Remei
Blog 'Cosas del Vallès' : El Calderí, tren de Mollet a Caldes de Montbuí