dimarts, 15 d’agost del 2017

Qui era aquest actor de teatre anomenat Antoni Piera ?



Qui era l'Antoni Piera ? Quin era el segon cognom ? On va néixer ? 

Retrat de l'actor Antoni Piera en el paper de
Bisbe Oliva  a l'obra de teatre "Canigó "

Segons les notícies de l'època era un actor de teatre nascut al segle XIX... va interpretar al Bisbe Oliva en l'obra del Canigó de Jacint Verdaguer, en l'adaptació de Josep Carner amb música de Jaume Pahissa (1910), tal com es pot veure en la imatge de la dreta. 

Notícia sobre el galant Antoni Piera al número 102 de 'La Escena Catalana': 
MATARO.—Diumenge passat, al teatre «Euterpe», la companyia que dirigeix el conciensut galán Antoni Piera, representa ab molt acert la comedia deis Srs. Rusinol y Martinez Sierra Els savis de Vilatrista, quina execució aná á cárrech de les Sres. Verdier, Fremont, Serrano y Balestroni y ele senyors Piera, Milla, Llano, Delor. Munt, Riera y Bale.

També va actuar amb l'actriu catalana Carlota de Mena :
Al març de 1902 el Circ Barcelonés la contracta per fer una tanda de representacions amb l’actor Antonio Piera.


Critica de 'La Escena Catalana' ,número 238, al treball d'Antoni Piera :
A l'Antoni Piera li va cobre l'honor d'esser el que primerva donar a coneixer el Manelich a Barcelona y cal fer constar que d'aquella primera interpretació ne servem un recort ben falaguer. La solemnial vetllada de l'es trena da Terra baixa a la Granada de Gracia (11 de Febrer de 1897)y la extraordinaria sensació que va produir l'obra, son recorts que s'ajunten en la nostra memoria ab el traball delicat que realisá aquella nit l'actor de la dicció académica y del bon gust exquisit; traball digne d'elogi 'per tots- conceptes y que contribullí poderosament a fomentar la popularitat del senyor Piera.




Per saber-ne més :
Exemplar : Catalunya Artística, núm 35 (pàgina 74)
Exemplar : La escena catalana, núm 102
Exemplar : La escena catalana, núm. 238
Biografia de Carlota de Mena

dijous, 13 de juliol del 2017

Villa Rosario una torre de Domènec Boada Piera

Una altre obra de l'arquitecte Domènec Boada i Piera, segons l'Inventari General del Modernisme de Valentí Pons, es troba al Carrer Vinyals del barri del Guinardó de la ciutat de Barcelona. La casa s'anomena 'Villa Rosario' i és del 1911. És una petita casa amb jardí al costat, al mur que dona al carrer es pot veure un trencadís que no sembla posterior a la construcció de la casa.

Detall del trencadís del mur


Entrada a la casa

Façana a la Ronda Guinardó
Detall de la façana






Per saber-ne més :
Viquipèdia : 'Domènec Boada i Piera'
Blog Memòria dels barris. Entrada 'Història el Guinardo en pocs trets'
Blog Del modernismo. Entrada 'Villa Rosario modernismo en el Guinardó'
Blog Els Piera de Les Corts. Entrada 'Domènec Boada Piera'


dissabte, 24 de juny del 2017

Els inicis dels Piera de Les Corts, les masies

Tot va començar amb el matrimoni entre Antoni Piera i Marianna Duro el 11 de juny de 1645, segons es diu en el llibre Les Masies de Les Corts "els Piera dels quals es desconeix l'origen estaven residint a Sarrià a la segona meitat del segle XVI, eren una família de teixidors, al fogatge de 1639 es troba una casa dels Piera dins el terme de la vila de Sarrià. Un segle més tard, apareixen a Les Corts, establerts com a pagesos. Així doncs van fer el camí invers i van passar de la classe menestral a pagesos.
El 16 d'octubre de 1739, Antònia Corts establí emfitèuticament a Vicenç Piera i Amat - fill de Guerau Piera i d'Eulàlia Amat-, pagès de Sant Vicenç de Sarrià, totes les terres que com a hereva posseïa". 

Perquè van fer el camí invers els Piera ? Perquè van passar de ser menestrals a pagesos ? És curiós observar que l'Antoni Piera -pare de Guerau Piera  i avi de Vicenç Piera Amat - es va casar amb Marianna Duró. Ja que els masovers de la propietat, més endavant dita Can Grau, eren la família Duro. Podria ser que la Marianna Duro fos família dels masovers de Can Grau ? Deixant de banda que els va portar a canviar , si que podem dir que van fer bé, molt bé.

Com hem dit Vicenç Piera Amat va establir-se a Can Grau, el seu nebot, Bonaventura Piera Closas - fill de Jaume Piera Amat- va edificar Can Farinetes cap al 1760 i el seu germanastre Guerau Piera i Vila construeix cap al 1761, Can Bruixa. O sigui en dues generacions tenim tres masos propietat de la família Piera. 

El 20 de maig de 1759, Vicenç Piera Amat i el seu fill Guerau Piera Closas van sots-establir a Bonaventura Piera i Closas, nebot i cosí respectivament, els terrenys anomenats 'Lo Garrofer' i 'Lo Palmer' amb la condició que en el termini de dos anys hauria d'edificar una casa. 

Guerau Piera i Vila era arrendatari al mas dels Vilana -Can Malacon- el 21 d'octubre de 1761, Francesc de Novell i de Borràs establí emfitèuticament nou mujades a la parròquia de Sants a Guerau Piera. Cap al 1779 es va convertir en aloer - propietari d'un alou lliure i franc, exempt de qualsevol tipus de pagament o càrrega senyorial -.

Per saber-ne més :
Llibre 'Les Masies de Les Corts' de Imma Navarro i Molleví



divendres, 5 de maig del 2017

Bru Artiac. Operació Cul de la Lleona

Nou llibre d'en Bru Artiac, aquest cop passa tota l'acció per les terres de Girona. 

La sinopsis del nou volum és :
El Grumoll, el Bru i la seva família viuen molt tranquils a Barcelona, fins que un dia el pare arriba amb una notícia bomba: els de la feina el traslladen a Girona. El Bru i la seva germana posen el crit al cel. Girona? Ells no hi volen pas anar!
El Bru comença en una nova escola i ha de fer nous amics. Tot sembla que va més o menys bé fins que un dia, en una visita al Tapís de la Creació, algú tira una pedra amb un tirador i trenca el vidre protector de l'obra. I el pitjor és que li tiren les culpes al Bru!
A partir de llavors, el Bru se les haurà d'empescar per descobrir el culpable i lliurar-se del càstig. Mentrestant, haurà d'esquivar els cops de puny del Narcís i investigar quina en duen de cap els científics que viuen davant de casa seva. Al Bru se li ha girat feina!




Enric Gomà és guionista, articulista i divulgador lingüístic. Autor de les aventures d'en Bru Artiac que són publicades a l'Editorial Cruïlla amb les il·lustracions d'Artur Laperla, que magnifiquen el to humorístic del relat i apropen el lector a la personalitat de cadascun dels personatges. Aquestes històries estan dirigides a lectors d'entre sis i dotze anys.


Per saber-ne més :
Web de l'Editorial Cruïlla sobre : Bru Artiac. Operació de la Lleona 
Web SIES TV sobre : Bru Artiac. Operació de la Lleona
Entrada al bloc Els Piera de Les Corts : Enric Gomà Ribas




diumenge, 23 d’abril del 2017

Llibre : 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'

El passat mes de novembre es va publicar a Publicacions Abadia de Montserrat un nou llibre de la Montserrat Ribas Piera anomenat 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'.

Sinopsis El juliol de 1936, la Montserrat Ribas i Piera tenia sis anys. En poques hores, la seva infantesa es va capgirar. En aquest llibre ens explica el que la guerra civil espanyola va suposar per a ella i la seva família, i ho fa amb una mirada nítida i precisa. El que havia de ser un estiu qualsevol es converteix en tres anys apassionants recorrent França, Itàlia, Suïssa, Espanya... El seu relat és minuciós i ple d'anècdotes i records que l'acompanyen fins al dia d'avui.


En el llibre podem trobar diversos paràgrafs on es parla de diversos membres de la família, per exemple en la pàgina 113 : '...Els hostes fixos que van viure sempre amb nosaltres van ser tres, principalment: En Josep M. Pujol-Xicoy Badia, soldat ras, solter, fill d'una cosina germana de la mamà. L'anomenàvem el soldado (batejat així per l'Antonio). Suposo que el meu pare el va descobrir per alguna caserna o estança militar i li va oferir allotjament a casa. No sé si ell va venir com a resposta a l'oferiment o si, sense preàmbuls, el va portar el meu pare a casa. Un altre soldat, que va arribar de la mateixa manera que en Josep M. esmentat, fou l'Isidre Piera Hill. Recordo l'arribada d'aquest darrer, molt prim fins i tot escardalenc, alt, desmanegat i amb l'uniforme de soldat ras d'Aviació, molt brut, de tal manera que inspirava llàstima. Era cosí segon de la mamà. El nom que se li adjudica (no sé per què ni sé el que vol dir) fou el de Pachingana, dit i acceptat amb tot l'efecte. Un incís: aquesta estada era recordada cada diumenge, anys a venir, quan vam estiuejar en un xalet del Balneari de Vallfogona, que regentava l'Isidro, i ens arribava un cambrer amb una safata de gelats. Em tomo a situar a Salamanca: llur arribada fou escalonada, però la recordo simultània i es van convertir, per a nosaltres, en membres quasi de la família, perquè no van deixar l'allotjament durant tot l'any que hi vam ser i per l'estimació mútua que ens vam tenir i ens vam demostrar. S'hi van trobar molt bé i nosaltres vivíem i parlàvem amb dos soldats a casa, cosa que no vivien les meves amigues del col·legi i, per tant, era un privilegi. El tercer hoste fix va ser el tio Joan Viladomiu, germà del tio Lluis, el qual estava mobilitzat a Intendència. Era gras, simpàtic, cridaner, espontani... Sempre a punt d'armar-la, tot cridant a la Carmen per les seves notes, quan les portava baixes. Amb ell anàvem les dues, molt sovint, al cine Taramona, molt a prop de casa, però, en el cas de males notes de la Carmen, l'esbroncava durant mitja hora, i decidia i l'amenaçava que ella aquell dia no hi aniria. Tot a crits. L'escena continuava amb plors per part de la meva germana, a qui li agradava molt el cine, i promeses de millorar en l'estudi, per acabar anant-hi tots tres. I això quasi cada dissabte. Ja era tot un ritual...'


Per saber-ne més
Web Publicacions Abadia de Montserrat sobre el llibre 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'
Ressenya a Serra d'Or 
Ressenya al diari Ara

dijous, 23 de març del 2017

Nou llibre : Barça insòlit. 800 històries de la història


Aquest mes de març ha sortit un nou llibre sobre el Barça anomenat 'Barça insòlit. 800 històries de la història' com hem vist al llarg del blog el Barça i els Piera estan força relacionats, i aquest llibre ens donarà unes quantes pinzellades més d'aquesta relació.
La història 93 s'anomena 'Visca Sevilla... i la resta' parla de la victòria aconseguida al campionat d'Espanya el 10 de maig de 1925 pel Barça, en la celebració s'entonava aquesta cançó :
"Aliró, aliró el Barça és campió.  
i per dos a cap guanyà el campionat.
En Piera, en Planas, en Sancho i Samitier,
en Walter, Torralba i en Platko el gran porter,
en Sagi, Carulla, l'Alcàntara i l'Arnau
de l'onze grana i blau del triomf portem la nau.
I per tot arreu
l'onze seguireu
cantant amb alta veu
aliró, aliró, el Barça és campió."

En la 470 es comenta una anècdota sobre els terrenys on estava la masia de Can Planes : "Cert dia, als terrenys adquirits pel club el 1950, a la zona de la Masia de Can Planes -ja pensant en la construcció del Camp Nou -, un home va okupar una parcel·la per instal·lar-hi un taller marbrista. Així tal com sona, a la brava. Òbviament, el Barça no es va quedar de braços creuats i al final va aconseguir que l'intrèpid marbrista fou desnonat dels terrenys que ocupava il·legalment...." 

La 539 és sobre Maria Dinarés, esposa del jugador del Barça Vicenç Piera. I ens diu : 'La seguidora barcelonista més constant que ha conegut la història del club va ser Maria Dinarés, qui de jove, es va casar amb una gran figura del mític Barça dels anys vint, Vicenç Piera. La senyora Dinarés sempre viatjava amb l'equip i quan, el 1960, va morir el seu marit, va continuar amb la tradició de rondar per on calgués donar suport al seu estimat club. Tothom la coneixia com "la vídua Piera" i arribaria a seguir l'equip en el decurs de mig segle, sense importar-li que, molt cops, era l'única dona o l'única seguidora. E 1971, la senyora Dinarés va donar decidit suport a l'incipient futbol femení blaugrana en acceptar la presidència de la Penya Femenina Barcelonista.'

Per saber-ne més :  
Web Roca Editorial de Libros, SL : Barça insòlit
Blog 'Els Piera de Les Corts' entrada sobre Vicenç Piera Pañella

dimarts, 14 de febrer del 2017

El Calderí i la pedrera del Remei a Caldes de Montbuí

L'altre dia, buscant informació sobre el geocaching, un joc a l'aire lliure de cerca de tresors amb l'ajuda de dispositius GPS. On els participants han d'anar a unes coordenades específiques i trobar-hi el geoamagatall (contenidor) amagat per altres jugadors. 

Doncs, com deia, per casualitat vaig trobar un geoamagatall a Caldes de Montbui, preparat per l'alumnat de 5è de Primària de l?escola Pia Caldes, on es parla d'una pedrera que hi ha al poble anomenada del Remei... que va ser creada per Salvador Piera Jané el 18 de març de 1893, la funció de la pedrera era extreure'n granit per fer llambordes. L'extracció del granit es feia mitjançant la tècnica anomenada de l'enderroc, que consisteix en cavar galeries a la roca i després dinamitar-les de manera que la roca era extreta i devastada amb menys dificultat i risc..

Les llambordes s'exportaven a la resta d'Europa i Amèrica, com per exemple a la ciutat de San Francisco (Califòrnia). Al principi, es transportaven en carros fins a l'estació de tren de Caldes, entre els anys 1880 i 1939, va existir una línia de tren de 16 km que arribava fins a Mollet, on s'enllaçava amb la línia de Barcelona-Vic. Cal pensar que Caldes era la segona població amb més balnearis de l'estat amb vuit. Actualment, el recorregut de la carretera C-59 segueix el recorregut d'aquesta línia de tren, es per això que es coneix amb el nom del 'carrilet' en referència a aquell antic tren que va existir. 

La línia tenia les següents estacions : 

  • Mollet. Estació de Baix.
  • Mollet. Estació de Dalt. 
  • Santa Perpetua de Mogoda.
  • Gallecs-Polinyà 
  • Palau Solità i Plegamans . 
  • Caldes de Montbui 
Petita història del carrilet anmenat el Calderí 
Quan es va crear la pedrera el Remei la línia de ferrocarril de Caldes-Mollet no passava els seus millors moments. El desembre de 1894 es constitueix una societat denominada "Compañía de Ferrocarriles y Tranvías" (C.F.T.) amb un capital de 1.500.000 pessetes dividides en 3000 accions i el 1895 adquireix a la S.C.G.C. el F.C. de Mollet a Caldes de Montbui. 
Els 1905 es compren dues locomotores al Ferrocarril de Sarrià de Barcelona, el 1908 es milloren les estacions, la pedrera tenia més de 300 treballadors. A partir dels fets de juliol de 1909 anul·len el servei de viatgers i les vagues a Sant Feliu de Codines fan disminuir el transports de mercaderies, fent que el transport de pedra de les pedreres de FOCSA fo majoritari.
El 1910 es contracta de forma massiva treballadors, picapedrers principalment, per les pedreres procedents de Múrcia i Aragó per tal d'augmentar la producció. Es compren sis vagons plataforma i es construeix un moll a l'estació de Caldes de Montbui. També es transporta grava, troncs i pals de fusta per construir les línies telefòniques, de la mateixa manera s'instal·len bústies perquè la gent pogués tirar cartes. 

Entre els anys 1910 i 1913 es va iniciar el transport d'aigua termal envasada, anomenada 'Thermion'. Estava envasada en botelles d'un litre i bidons de 30 litres. Aquest negoci no va continuar ja que l'aigua es feia malbé. L'any 1914 es quan es van transportar més tones de mercaderies. El 1915 la companyia va renovar tota la via i va comprar una nova locomotora a la Maquinista Terrestre i Marítima. Als anys 20 la demanda de pedra augmenta degut a l'impuls de les obres públiques de la Dictadura d'en Primo de Rivera i l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929. Assolint els 500 treballadors amb tota mena de serveis. El tancament es produí el 1931.  
A partir de 1925 començà a afectar la competència per carretera. L'any 1928 es van suspendre el serveis directes a Barcelona, al electrificar la línia entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses. 
També el transport de llambordes des de Caldes a Montbui es va començar a transportar amb camions "Saura".

El camí de la pedrera fins a l'estació de trens de Caldes de Montbui s'anomenava el camí del Foment, la raó era perquè l'impulsor de la pedrera de granit va ser el Ministeri de Foment. La producció de llambordes anava destinada a vestir el terra dels carrers de les ciutats, a la dècada de 1920 la pedrera va funcionar al màxim rendiment


Per saber-ne més :
Geocaching la pedrera de Caldes de Montbuí
Geocaching camí dels traginers
Foro de Minerologia : Pedrera del Remei
Blog 'Cosas del Vallès' : El Calderí, tren de Mollet a Caldes de Montbuí




dissabte, 21 de gener del 2017

Branca dels Piera Estadella al bloc 'Els Piera de Les Corts'

Aquesta setmana he rebut un nou comentari al bloc, concretament en l'entrada sobre el Carrer Pere Piera Estadella de Sant Boi de Llobregat. Aquest fet, va provocar que anés a mirar l'arbre genealògic... i sorpresa els membres dels descendents de Vicenç Piera Piera i Teresa Estadella, casats el 24 de setembre de 1836, són diversos i hem parlat sovint sobre ells...

  • En primer lloc, anem a mirar quantes entrades del bloc fan esment d'aquesta branca :

Buscant l'home del milió d'amics : Pere Cusola Piera publicada el 3 d'agost de 2011.
Hospital de Sant Joan de Déu publicada el 10 de juny de 2012.
Can Taner publicada el 10 d'agost de 2012.
Buscant l'home del milió d'amics : Pere Cusola Piera (II) publicada el 26 de gener de 2013.
Carrer del Pare Pere Piera i Estadella - Sant Boi del Llobregat publicada el 16 de febrer de 2014.
Un exemple de matrimoni endogàmic publicada el 9 de juny de 2014.
Buscant l'home del milió d'amics : Pere Cusola Piera (III) publicada el 18 de setembre del 2015.
Inoblidable Cusola. Una anècdota del Barça inèdit publicada el 21 de juliol de 2016.

En totes elles es parla d'algun membre d'aquesta branca del Piera. Ja sigui en Pere Cusola Piera nét d'en Jaume Piera Estadella, o d'en Francesc Piera Estadella que apareix a l'esquela de la seva muller i que la casa mortuòria era Can Taner, o en Joan Piera Estadella l'infermer que va participar en la fundació de l'Hospital de Sant Joan de Déu a on està actualment l'Illa Diagonal i finalment d'en Pare Pere Piera Estadella que té un carrer dedicat a Sant Boi de Llobregat.


  • En segon lloc, anem a analitzar els descendents del matrimoni Piera i Estadella. A dia d'avui hem trobat un total de 64 descendents. El matrimoni va tenir 5 fills segurs (en Joan Piera Estadella no és del tot segur) que es deien : Francesc, Teresa, Maria, Pere i Jaume. Dels quals sabem que tres es van casar. 
    • En Francesc es va casar amb la Joaquima Piera Piera (1838-1930). Van tenir 8 fills, dels quals sabem que es van casar 3. En total són 10 descendents.


    • La Teresa (1847-1915) es va casar amb en Vicenç Piera Piera (1841-1927), no era germà de la seva cunyada Joaquima. I la relació amb la seva dona era de cosins quarts. Van tenir 7 fills, dels quals sabem que tots es van casar. En total sumen 32 descendents.



    • En Jaume es va casar amb la Maria Llopis Cuxart. Van tenir 4 fills, dels quals sabem que es van casar 2, curiosament amb dos germans, en Joan i Bonaventura Cusola i Pujol. En total sumen 17 descendents. 



Per saber-ne més :
Bloc 'Els Piera de Les Corts' entrada : 'Carrer del Pare Pere Piera i Estadella
Bloc 'Joan Vendrell i Campmany'  entrada : 'Tres calles de Sant Boi de Llobregat'
Bloc 'Joan Vendrell i Campmany' entrada : 'Doble toponimia en una calle de Sant Boi de Llobregat dedicada a un hermano de San Juan de Dios'