diumenge, 23 d’abril del 2017

Llibre : 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'

El passat mes de novembre es va publicar a Publicacions Abadia de Montserrat un nou llibre de la Montserrat Ribas Piera anomenat 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'.

Sinopsis El juliol de 1936, la Montserrat Ribas i Piera tenia sis anys. En poques hores, la seva infantesa es va capgirar. En aquest llibre ens explica el que la guerra civil espanyola va suposar per a ella i la seva família, i ho fa amb una mirada nítida i precisa. El que havia de ser un estiu qualsevol es converteix en tres anys apassionants recorrent França, Itàlia, Suïssa, Espanya... El seu relat és minuciós i ple d'anècdotes i records que l'acompanyen fins al dia d'avui.


En el llibre podem trobar diversos paràgrafs on es parla de diversos membres de la família, per exemple en la pàgina 113 : '...Els hostes fixos que van viure sempre amb nosaltres van ser tres, principalment: En Josep M. Pujol-Xicoy Badia, soldat ras, solter, fill d'una cosina germana de la mamà. L'anomenàvem el soldado (batejat així per l'Antonio). Suposo que el meu pare el va descobrir per alguna caserna o estança militar i li va oferir allotjament a casa. No sé si ell va venir com a resposta a l'oferiment o si, sense preàmbuls, el va portar el meu pare a casa. Un altre soldat, que va arribar de la mateixa manera que en Josep M. esmentat, fou l'Isidre Piera Hill. Recordo l'arribada d'aquest darrer, molt prim fins i tot escardalenc, alt, desmanegat i amb l'uniforme de soldat ras d'Aviació, molt brut, de tal manera que inspirava llàstima. Era cosí segon de la mamà. El nom que se li adjudica (no sé per què ni sé el que vol dir) fou el de Pachingana, dit i acceptat amb tot l'efecte. Un incís: aquesta estada era recordada cada diumenge, anys a venir, quan vam estiuejar en un xalet del Balneari de Vallfogona, que regentava l'Isidro, i ens arribava un cambrer amb una safata de gelats. Em tomo a situar a Salamanca: llur arribada fou escalonada, però la recordo simultània i es van convertir, per a nosaltres, en membres quasi de la família, perquè no van deixar l'allotjament durant tot l'any que hi vam ser i per l'estimació mútua que ens vam tenir i ens vam demostrar. S'hi van trobar molt bé i nosaltres vivíem i parlàvem amb dos soldats a casa, cosa que no vivien les meves amigues del col·legi i, per tant, era un privilegi. El tercer hoste fix va ser el tio Joan Viladomiu, germà del tio Lluis, el qual estava mobilitzat a Intendència. Era gras, simpàtic, cridaner, espontani... Sempre a punt d'armar-la, tot cridant a la Carmen per les seves notes, quan les portava baixes. Amb ell anàvem les dues, molt sovint, al cine Taramona, molt a prop de casa, però, en el cas de males notes de la Carmen, l'esbroncava durant mitja hora, i decidia i l'amenaçava que ella aquell dia no hi aniria. Tot a crits. L'escena continuava amb plors per part de la meva germana, a qui li agradava molt el cine, i promeses de millorar en l'estudi, per acabar anant-hi tots tres. I això quasi cada dissabte. Ja era tot un ritual...'


Per saber-ne més
Web Publicacions Abadia de Montserrat sobre el llibre 'Els altres exiliats. La guerra civil vista per una nena'
Ressenya a Serra d'Or 
Ressenya al diari Ara