La branca Masclans Piera

De la branca Masclans Piera parlarem de dues dones: Llúcia Piera i Estefa i de la seva filla Eulàlia Masclans i Piera. Dues dones que tenen una vida amb força semblances com veurem. La majoria de la informació d'aquestes dues dones està extreta del llibre: 'Els Masclans a Sants' escrit per Carles Bosch, Lluís Masclans i Josep Maria Masclans. 

En primer lloc, parlem de la Llúcia Piera i Estefa va néixer l'any 1875 i va morir el dia 5 d'abril de 1948 amb 72 anys a Barcelona, segons l'esquela publicada a La Vanguardia el 18 d'abril de 1948. Era filla de Josep Piera i Piera i Eulàlia Estefa Jané, tenia 2 germans: Joaquim i Domènec Piera Estefa. Es va casar amb Rafael Masclans Pascual (1870-1910) i van tenir tres fills: Eulàlia (1899-1984) de la qual parlarem més endavant, en Rafael (1900-1901) i la Josepa Masclans Piera (1902-1974). 

La Llúcia es va quedar vídua de molt jove, amb 35 anys, ja que el seu marit va morir l'any 1910 amb 40 anys, per tant, va haver de tirar endavant la família tota sola. Va regentar alguns safareigs, cosa que li va valdre el sobrenom de 'La safaretgera', també va treballar a la botiga de vins i licors de 'Can Cisa', recordem que el seu germà Joaquim es va casar amb la filla del propietari del Vermut Cisa, Antònia Cisa Bruguera, i que després va regentar.

En segon lloc, Eulàlia Masclans Piera va néixer el 24 d'abril de 1899 a Barcelona, i com hem vist era filla de Rafael Masclans Pascual i Llúcia Piera Estefa (1875-1945).

Es va casar amb Artur Rigol i Riba (1898-1834) i van tenir tres fills: Rafael, Eulàlia i Jaume Rigol Masclans. Artur va estudiar a l'Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya obtenint el títol de director de jardins. Va dissenyar i construir jardins a nombrosos indrets com: Alpens, Camprodon, al Tibidabo de Barcelona... va ser membre del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Va morir amb tan sols 36 anys, a causa d'un accident a la plaça Universitat, va ser atropellat per una ambulància militar.  

 

Eulàlia Masclans Piera, com la seva mare es va quedar vídua amb 35 anys i va haver de tirar endavant els seus tres fills. Va tenir una botiga de galetes. Va morir l'any 1984 amb 85 anys al Masnou. El seu oncle, Joaquim Piera Estefa, vivia al Masnou ja que era el propietar conjuntament amb la seva dona del vermut CISA, empresa ubicada al Masnou.

 

Per saber-ne més:

Web de l'Institut d'Estudis Catalans: Artur Rigol Riba.

Entrada al bloc Els Piera de Les Corts:Vermut Cisa. Una beguda encisadora.

Oriol Bohigas Martí. Un descendent dels Piera de Les Corts

La relació entre Oriol Bohigas Martí, un físic que va treballar majoritàriament a França, i els Piera de les Corts és la següent:

Oriol Bohigas Martí va néixer a Barcelona el 22 de desembre de 1937. Era fill de Pere Bohigas Balaguer i Mercè Martí i Piera. La seva mare era filla d'en Genís Martí Vendrell i la Joaquima Piera i Amat (1887-1973). Alhora que Joaquima Piera va ser filla de Joaquim Piera Pena (1852-1918) i Mercè Amat Casas.

Va estudiar al Liceo Francès i Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona. ser un físic El 1966 va ser admés al CNRS (Centre national de la recherche scientifique) on va desenvolupar tota la seva carrera.

Les seves contribucions fonamentals han estat a la teoria del caos quàntic i les seves aplicacions, especialment en el camp de la física nuclear. 

Li van concedir:

• El Premi Gay-Lussac-Humboldt (1991).
• La Medalla Holweck (1999).
• El doctorat honoris causa per la Technische Universität Darmstadt (2002).
  

Es va casar amb Núria Sales Folch, filla de Joan Sales Vallès, autor del llibre 'Incerta Glòria', i Núria Folch Pi. Va morir a Orsay (França) el 22 d'octubre de 2013.

 

Per saber-ne més :

Entrada a la viquipèdia : Oriol Bohigas i Martí

Entrada a la Enciclopèdia Catalana : Oriol Bohigas Martí 

Article a la Revista de Física : Crònica

Revista Les Garrotxes

Aquest mes d'octubre al número 26 de la Revista Les Garrotxes dedicada als Picapedrers, miners, calciners... hi ha dos articles on es parla dels Piera :

• En el primer article, El basalt de Castellfollit de Paola Núñez Gubert, es diu que : `El 1895, es va començar a fabricar a Castellfollit les llambordes del paviment d'una part de la Rambla. Consta que un dels primers en fer ús de la pedra contractant treballadors va ser Vicenç Piera, que el 1898 va demanar permís al Govern Civil del moment per fer-ne llambordes'.

        La pregunta és... qui és aquest Vicenç Piera que fabricava llambordes a                Castellfollit de la Roca per la Rambla de Catalunya ? A la branca dels Piera            Jané, membres de Fomento d'Obras i Construcciones no hi ha cap Vicenç.

 

• El segon article es titula A les Planes, tascons i buixardes de Marta Carbonés i comenta : 'La seva néta, Júlia Llover, va tenir l'amabilitat de revisar els documents del seu avi, de gran valor, i de compartir-ne la informació. Es tracta del contracte amb la companyia Fomento de Obras y Construcciones, empresa amb seu a Barcelona. En el contracte, signat el 1927, se li concedia, per temps indeterminat, l'exclusiva la confecció de llambordes a la pedrera propietat de mas Puig Lloret Salvatge, a Amer. Tindria, això sí, l'obligació de treballar només per aquesta companyia, i hauria de llogar un mínim de deu parelles de treballadors, a qui hauria de tenir assegurats...

       Se li pagaria quinzenalment al preu de 24 pessetes per cent llambordes i se li        lliuraria tot el material necessari per començar l'explotació...

 

       L'empresa ordenava de manera concreta el material que havia de fer - és a          dir, si es necessitaven llambordes baixes o curtes, tacos, imperials, mosaics,        rigoles...- 

 

Per saber-ne més :

Web Revista Les Garrotxes número 26

 

Jaume Piquet i Piera

Jaume Piquet i Piera, a la revista El Teatre Català de 25/04/1914

Jaume Piquet i Piera va néixer el 15 d'abril de 1839 en una masia de Les Corts i va morir a Sarrià el 30 de juny de 1896. Va començar a treballar d’aprenent de manobre a l’Espanya Industrial, després va aprendre l'ofici de gravador i va establir un taller al carrer del Peu de la Creu. Gran aficionat al teatre, va entrar en contacte com a substitució d'un actor de la companyia d'Emili Arolas al Teatre de Sarrià, d'aquesta manera en agraïment aquest fet el director es va oferir a estrenar una de les seves peces, que pel que sembla va tenir un cert èxit.
A partir de la temporada 1871-1872 va exercir de gestor d'algunes funcions al Teatre Odèon. La temporada 1872-1873 invertí els seus estalvis en Teatre Odèon sent empresari, director i dramaturg durant quinze anys. En va fer un negoci rendible, a pesar de la poca qualitat de les produccions que s’hi representaven. En nombroses ocasions va preferir dedicar els guanys a obres benèfiques, l’assistència social o la caritat. Per exemple, amb els productes obtinguts de La monja enterrada en vida va comprar pans per repartir entre els necessitats, i no va dubtar a escriure una peça a propòsit, després d’unes inundacions a Múrcia, per destinar-ne els beneficis als afectats. El 1887, en extingir-se el contracte que tenia amb el propietari de l’edifici on estava instal·lat l’Odèon, va decidir retirar-se a la seva torre de Sarrià, on diposità totes les pertinences del teatre.

Els últims anys de la seva vida va patir una greu sordesa que el va anar limitant, fins al punt que calia comunicar-s’hi per escrit.
El diumenge 5 de juliol de 1896 el diari La Vanguardia, en la seva pàgina 4, va publicar en la secció 'La semana en Barcelona' un article sobre ell, feia 5 dies que s'havia mort. 

 Algunes de les seves estrenes foren :

—(1868). Gat i gos. Comèdia en un acte. Estrena al Teatre Odèon (15 febrer 1873). Estrenada després amb el subtítol: Gat i gos o Sogra i nora.

—(1872). Qui trenca paga. Comèdia en un acte. Estrena al Teatre Odèon (17 novembre 1872).

—(1873). Un somni de l’absolutisme o L’entrada triomfant de Savalls a Barcelona. Pasillo bufo satíric burlesc en 1 acte i 4 quadres. Estrena al Teatre Odèon (11 maig 1873).

—(1873). Donya Blanca la postissa o El banquete d’en Savalls a Ribas. Episodi en 2 actes i 2 quadres. Estrena al Teatre Odèon (22 maig 1873).

—(1874). Assassinat del carrer de l’Aurora! Drama en 3 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (2 maig 1874).

—(1874). La mort de l’absolutisme o Les tropes a Bilbao. Episodi de circumstàncies en 2 actes dividits en 5 quadres. Estrena al Teatre Odèon (14 maig 1874).

—(1874). Un magatzem de criatures. Adaptació del disbarat en un acte i en vers. Estrena al Teatre Odèon (14 juny 1874).

—(1874). Els carlins a Puigcerdà. Episodi en 3 actes. Estrena al Teatre Odèon (26 juliol 1874).

—(1874). Els tres cornetes. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (20 setembre 1874).

—(1874). De Barcelona a Pedralbes o El dimarts de Carnaval. Comèdia en 3 actes i en vers Estrena al Teatre Odèon (22 febrer 1874).

—(1875). Una anada a Montserrat. Sarsuela en un acte i en vers. Música de Frederic Turell. Estrenada al Gran Teatre del Liceu (5 maig 1875).

—(1875). La viuda d’en Serrallonga. Drama en 5 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (9 maig 1875).

—(1875). De Pedralbes á Pekin. Extravagància en un acte i en vers. Estrena al Teatre Odèon (3 octubre 1875).

—(1875). De Barcelona al món nou. Guasa bufoilusoria en 2 llargs actes. Estrena al Teatre Odèon (5 desembre 1875).

—(1876). Lo dia dels morts. Gatada d’aparat en 3 quadres i en vers. Estrena al Teatre Odèon (5 novembre 1876).

—(1877). El rosari de l’Aurora. Gatada en 2 actes dividits en 5 quadres. Estrena al Teatre Odèon (8 abril 1877).

—(1877). Doña Joana Tenorio y Doña Luisa Mejía. Paròdia (disbarat) en 2 actes dividits en 4 quadres. Estrena al Teatre Odèon (27 maig 1877).

—(1878). Un fill de Carlos d’Espanya o De la taverna al Palau. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (12 maig 1878).

—(1878). La casa de Satanás. Comèdia en 3 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (17 novembre 1878).

—(1880). El capità manaia. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (14 març 1880).

—(1883). L’estrenyacaps. Comèdia en un acte i en vers. Estrena al Teatre Odèon (2 setembre 1883).

—(1887). El desig d’un albercoc. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (9 gener 1887).

Sobre aquesta persona, Jaume Piquet i Piera ens faltaria saber diferents coses :

• El nom de la mare i avis materns per saber si té relació amb Els Piera de Les Corts.
• Si tenia cap germà o relació amb l'avi matern d'en Daniel Dalmases Piquet que segons diu tenia els cognoms Piquet Piera.
• Quina era la masia de Les Corts on va néixer. 

Tres interrogants que buscarem com resoldre'ls... anant a l'arxiu de Sarrià a buscar la seva partida de defunció.

Per saber més :
Entrada a la Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes : Jaume Piquet i Piera
Entrada Enciclopèdia Catalana : Jaume Piquet Piera
Entrada Viquipèdia : Jaume Piquet Piera
Entrada al blog els Piera de Les Corts : Daniel Dalmases Piquet

Article al diari la Vanguardia : La muerte de Jaime Piquet

Can Gasparó

Can Gasparó o Can Cuyàs és un mas que construí el fill d'en Garpar Cuyàs i Cors. En Gaspar Cuyàs i Font, pagès de Sarrià, semblà que va ser qui va fer construir la casa que va ser coneguda amb el seu diminutiu familiar : Gasparó. Es va casar amb Magdalena Piera Nogués.

El mas el va heretar al 1801 el seu fill, Antoni Cuyàs i Piera que va morir el 22 de desembre de 1840. El succeí en Vicenç Cuyàs Barberà i Diumenjó que es va casar amb Rosa Piera Vidal, que era néta d'Antoni Piera Nogués (1737-1787) germà de Magdalena Piera, àvia del seu marit. Per tant, eren cosins segons. L'hereu d'aquest matrimoni també es va dir Antoni Cuyàs i Piera. 

Els pares de Magdalena i Antoni Piera i Nogués, avis respectius de Vicenç i Rosa, eren Grau Piera Closas (1711-1784) i Raimunda Nogués casats el 9 de juliol de 1733 a Sarrià. En Grau Piera es va casar una segona vegada amb Agnes Piera, no van tenir fills.

Josep Maria Cuyàs i Samsó, fill d'Antoni Cuyàs Piera, va morir sense testament i els seus sis fills van heretar el mas. Va ser Antoni Cuyàs Lagriffa qui va comprar les diferents parts als seus germans : Narcís resident a Los Angeles, Vicenç, Gaspar resident a Brussel·les,  Joaquim i Maria de la Concepció per tornar a unir el mas sota la propietat d'una persona.  Finalment, el mas va ser embargat per l'Ajuntament de Barcelona el 1932 a Antoni Cuyàs Lagriffa últim propietari de la família.

Per acabar us deixo una descripció del mas, segons s'especifica al web de l'escola Duran i Bas :

 

"La seva casa estava formada per tres plantes, a més de pavellons per al garatge, cotxera i quadres. L’edifici original, de forma rectangular, tenia adossada a l’est la petita capella on es podia llegir la inscripció de la data de la seva construcció: “Any 1775″. A la banda contraria es va edificar una torre quadrada amb coberta piramidal de teula i coronada per un alt panell. La façana s’ordenava amb balcons, finestres i galeria de finestres a les golfes, tot en un marcat estil neogòtic. Bona part dels jardins i horts de Can Gasparó es van transformar en jardins públics."

Per saber-ne més :
Web Escola Duran i Bas  

Entrada "Can Gasparó (Can Cuyàs).  Les Corts (Segle XVIII-1971)" al web de Barcelofília