Piera Gausachs

En l'entrada al bloc del passat mes de setembre dedicada a en Domènec Boada Piera, es podia veure que una de les cases de les quals parlàvem, Casa Piera Gausachs, no semblava tenir una relació directe amb l'arquitecte. Però, investigant una mica si que podem veure una relació entre els cognoms Piera Gausachs i els Boada Piera :

• Francisca Piera Gausachs era la mare de Montserrat Roig i Piera que es casà amb Baltasar Bartra Boada, que tingueren 5 fills. Baltasar era nebot de Domènec Boada i per tant fill de Gertrudis Boada i Piera i Joan Bartra i Piera. Així doncs, Francisca Piera Gausachs era consogra de Gertrudis Boada Piera.

Francisca Piera (asseguda) - L'Altaveu nº 36

Francisca Piera Gausachs, filla de Gerard Piera Mariné i Francesca Gausach Suñol, es va casar amb l'hereu de la Masia de la Serra, en Josep Roig, els origens dels quals es remonten fins el 1540. Van tenir 9 fills. Va morir el 19 de març de 1925 a Sant Pere de Ribes.

En la masia de la Serra, segons la documentació existent, s'ha conreat la terra i elaborat vi des de fa més de 16 generacions. Actualment en la casa pairal hi ha el celler : Vega de Ribes, de la qual obté el raïm de les vinyes de la mateicxa finca, on es practica l'agricultura ecològica juntament amb altres cultius i ramaderia.

•  A més, podria ser que haguès estat un matrimoni doble entre germans, ja que per les mateixes dates hi ha el casament entre Pau Roig i Montaner i Maria Piera Gausachs. del qual tingueren 10 fills. 

• També per les mateixes dates hi ha un matrimoni entre Rafael Barba Closas potser germà d'Antònia Barba Closas, muller de Domènec Boada, i Eulàlia Piera Gausachs.

 

Per saber-ne més :
Web de la Bodega Vega de Ribes
Número 36 de la revista l'Altaveu de Sant Pere de Ribes
Web sobre la  Masia de la Serra

Bon Nadal i Bones restolines !

Avui, després de la missa del gall, en algunes parròquies es mengen les restolines, paraula inventada i que en la definició escrita per Joan Solà seria :

 

"Les restolines eren la menja lleugera que es feia tradicionalment abans o/i després de la missa del Gall, dins mateix de l’església, al voltant d’una mica de xera i amb alguna simbomba que roncava mentre la gent se saludava i la xicalla reia enjogassada: quatre neules, uns trossets de torrons, potser un parell d’ametlles, i un porronet de ratafia. Com que es feia en aquella primeríssima hora matinal, doncs al vers hi esqueien les matines dels capellans, les quals, però, després imposaven la rima que dèiem. En algun indret la paraula encara és viva, si “viva” vol dir que la gent gran encara l’ha coneguda o que en algun ambient (religiós o d’escoltisme) s’ha anat transmetent, a cavall de la nadala o ja amb un significat una mica “evolucionat” cap a un pa amb tomàquet en taula ben parada i ornamentada i amb estufa elèctrica i potser amb copa de xampany o de cava”.

Aquesta paraula apareix en diverses versions de la cançò de Nadal : Fum, Fum, Fum, encara que en altres versions enlloc de restolines es parla de rostolines, escudines, escaldines...

El vint-i-cinc de desembre,
FUM, FUM, FUM (2)
ha nascut un minyonet
ros i blanquet, ros i blanquet;
fill de la Verge Maria,
és nat en una establia,
FUM, FUM, FUM.

 

Aquí dalt de la muntanya,
FUM, FUM, FUM (2)
si n’hi ha dos pastorets,
abrigadets, abrigadets,
amb la pell i la samarra,
mengen ous i butifarra,
FUM, FUM, FUM.

 

Qui dirà més gran mentida?
FUM, FUM, FUM (2)
ja repon el majoral,
amb gran cabal, amb gran cabal,
jo faré deu mil camades
amb un salt totes plegades,
FUM, FUM, FUM.

 

Nit enllà el sol els desperta,
FUM, FUM, FUM (2)
veuen l’àngel resplendent
que els va dient, que els va dient:
“Ara és nat a l’establia,
Déu infant, fill de Maria”,
FUM, FUM, FUM

 

A vint-i-cinc de desembre,
FUM, FUM, FUM (2)
és el dia de Nadal,
molt principal, molt principal.
En sortir de les matines
farem bones restolines,
FUM, FUM, FUM.

 

Déu nos do unes santes festes,
FUM, FUM, FUM (2),
faci fred, facil calor,
serà el millor, serà el millor,
de Jesús fer gran memòria
perquè ens vulgui dalt la Glòria,
FUM, FUM, FUM.

 

BON NADAL i FELIÇ ANY NOU !

 

Per saber-ne més :

Entrada de la paraula restolines en el web rodamots.

Secció del programa 'El Cafè de la República', La veu humana, on es parla de la paraula restolines.

Melodia de la cançò : Fum, Fum, Fum

 

Nou disc de Paul Fuster

El pròper 11 de febrer de 2013 a les 19:30 a la sala d'Assaig del Palau de la Música on presentarà el nou disc 'Repte'.  

 

"Paul Fuster, en català per primera vegada, ens oferirà un concert intimista a la petita sala de Domènech i Montaner al Palau de la Música. En format trio (banjo, bateria i guitarra barítona) oferirà una especial adaptació del seu darrer treball Repte."

"Trobo molt underground cantar en català"

Per saber-ne més :
El cardiólogo Valentín Fuster y su hijo, Paul, unidos en Dominical.
Entrada al bloc 'Els Piera de Les Corts' : Descendents de la Branca Negrevernis Piera 
Web Tresc sobre el concert de Paul Fuster
Web sobre el concert de Paul Fuster en Nitbcn.com
Entrevista publicada el 31 de gener de 2012 al setmanari Butxaca.

Eleccions 2012 : RCD Espanyol

El passat 20 de novembre al diari Sport van publicar una notícia sobre la intervenció de Josep Maria Piera a les elecions del RCD Espanyol.

"Josep Maria Piera tuvo que cambiar su discurso en el apartado de ruegos y preguntas a causa del cariz que estaban tomando los acontecimientos. El exdirectivo no quiso crear más división suavizo sus críticas, aunque no por ello dejó de rogarle a Joan Collet, a quién le auguró de manera anticipada la victoria, que "analice lo que ha sucedido para que haya esta división" y que piense en la totalidad del club y sus accionistas "y no en solo dos personas". Calificó la situación de "crítica" y se mostró preocupado "por la visión que percibo". Pidió unidad y "caminar todos juntos"."

Article del diari Sport

 

FOCSA. La seu del Carrer Balmes, 36-42

La seu de e FOCSA es va construir l'any 1924 al carrer Balmes 36-42 de Barcelona. La construcció de l'edifici fou dirigida per l'arquitecte i conseller de l'empresa Jaume Torres i Grau (1879-1945). L'any 1925 va ser premiat en el Concurs d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.

L'edifici és representatiu del noucentisme classicista. La composició de la façana en pedra de Montjuïc, combina elements clàssics amb trets d'origen barroc aconseguint una severa monumentalitat. A la cornisa que corona el conjunt hi ha quatre escultures al·legòriques fetes per Josep Tenas i Alives (1892-1943).

En l'actualitat és la seu de l'empresa de Fomento de Construcciones y Constratas (FCC), resultat de la fusió entre Fomento de Obras y Construcciones i Construcciones y Contratas. Segons el bloc  "Dinero y política" :

"Esta compañía tiene la sede social en un añejo y señorial inmueble de la calle Balmes, entre Diputació y Consell de Cent. Sin embargo, tanto su consejo de administración en pleno como su estado mayor directivo, residen en Madrid. Con motivo de la asamblea, se traslada desde la Villa y Corte una gran comitiva, flanqueada por varias docenas de periodistas.

Un ritual que se repite una vez al año, desde que en 1992 la catalana Fomento de Obras y Construcciones (Focsa), feudo de las familias Piera y Mas-Sardà, fue absorbida por la madrileña Construcciones y Contratas (Conycon)...

En 1986, Conycon ya era el principal accionista de la empresa barcelonesa e impuso de consejero delegado a un hombre de su confianza, Guillermo Visedo. Posteriormente, Focsa y Conycon formalizaron su fusión, de la que emergió la actual FCC."

Jordi Pujol, a la sazón presidente de la Generalitat, pidió de forma encarecida a las hermanas Koplowitz que la empresa resultante estableciera la sede social en Barcelona, pese a que el mando lo ostentaba la madrileña Conycon. Las Koplowitz accedieron de inmediato a semejantes deseos y desde entonces, cuando ya van transcurridos 16 años, el domicilio se ha mantenido en la capital catalana."

Per saber-mes :

Web amb la biografia de : Josep Torras Clavé

Entrada de Jaume Torres Grau a la wikipèdia.
Entrada del Concurs anual d'Edificis Artístics a la wikipèdia.
Entrada sobre la seu de FCC a Barcelona publicada al Bloc 'Dinero y política'

Can Bruixa de la Marina

En l'última entrada del bloc on es feia referència a Can Bruixa es comentava sobre la possibilitat de que alguns membres de la família Piera portessin el nom de la masia més enllà dels pobles de Sants o Les Corts.
"Tots aquests fets o potser un de sol foren suficients per fer néixer en una societat supersticiosa un qualificatiu que arrelà tan fort com per acompanyar als membres de la família més enllà de les Corts i Sants i a les noves cases que establien - Can Bruixa de Marina- a la Bordeta."

 

El passat 1 de juliol de 2012 en l'entrada "Un rebost per Barcelona" al bloc "Memòria de Sants", guanyador del premi al millor bloc d'història, tradicions i patrimoni de Catalunya, es parla d'una masia a la vora de Can Batlló anomenada Can Bruixa.

"...Malauradament avui en dia hem perdut la majoria d'aquestes masies i l’estat de les que ens han arribat, com Cal Bruixa, a tocar de Can Batlló, o la Petita Maria, al triangle de Sants ens ofereix dubtes sobre el seu futur."

 

Podria ser aquesta la casa, de la qual es parlava en el llibre "Masies de les Corts" de Imma Navarro Molleví. Tot sembla indicar que no és així ja que en el llibre 'Masies de Barcelona', en el capitol dedicat al districte de Sants Montjuïch, en l'apartat de Masies existents amb funcions no agrícoles de Sants apareix la següent informació : 

 

Cal Bruixa, abans de Cal Paretó (carrer Parcerisa, núm 8)

"Construïda l'any 1880, la va fer aixecar Josep Elias i Anglí; la seva família va ser la primera que la va habitar. Després la va habitar la família del fill, Josep Elias i Andreu, i posteriorment hi va viure la família de Salvador Rovira i Arbós. Els propietaris de la masia es dedicaven al cultiu i la venda de verdures. En l'actualitat no hi viu ningú i està en molt mal estat de conservació. N'és propietari Oleguer Rovira i Burés i està situada darrera d'un aparcament de cotxes, per on s'hi pot accedir. Està afectada pel pla de remoladació de Can Batlló, i se suposa que l'any 2009 serà enderrocada."

I més endavant en el mateix llibre :
Can Bruixa : és una masia situada en un solar d'ins d'un aparcament privat, al carrer Parcerisa número 8. Està deshabitada.

És un edifici de planta quadrangular amb un cobert adossat a la façana de gregal. Consta de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes principal i posterior. Tot i que la façana està tapada per la vegetació, es pot veure el portal d'arc escarcer adovellat. Damunt el portal hi ha un finestral amb sortida a un petit balcó d'obra. A l'interior es conserven els sostres amb volta a la planta baixa i el paviment de tova.

Can Bruixa va ser construïda durant la segona meitat del segle XIX. En aquest primer moment n va ser propietari Josep Elias i Angli, i la propietat es dedicava al cultiu i venda de verdures. Més endavant la va adquirir el pare del propietari actual, conegut com 'en Bruixa', que va acabar de donar nom a la casa. En l'actualitat es troba en mal estat de conservació i no es destina a cap ús. La casa està afectada pel pla de remodelació de Can Batlló, i es preveu que l'enderroquin durant l'any 2009. Al mateix barri de Sants hi havia una masia de planta basilical que rebia el mateix nom i que actualment no existeix.  

 

Per tant, sembla prou clar que la masia del carrer Parcerisa no va ser fundada ni habitada per cap membre de la família Piera. Investigant una mica més per la xarxa vaig trobar un bloc, 'L'Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d'una ciutat', on es parlava sobre Les masies de l'Hospitalet de Llobregat  i on es comentava la existència d'una casa pairal anomenada Can Bruixa i que justament està situada a la marina, però a la marina de L'Hospitalet de Llobregat.

 

En el plànol de Les masies de l'Hospitalet en el requadre B3 es pot veure al costat de la masia Cal Tres, on estava situada Can Bruixa de la marina de l'Hospitalet.

 

Fins fa poc, en aquest lloc s'estava construïnt un nou edifici d'habitages anomenat Can Bruixa. Ara falta veure si aquesta masia de l'Hospitalet és realment la masia que parlava l'Imma Navarro Molleví en el seu llibre...  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per saber-ne més :

Entrada al bloc sobre Can Bruixa de l'Hospitalet: Les masies de l'Hospitalet de Llobregat
Entrada al bloc sobre Can Bruixa de Sants : Un rebost per Barcelona
Entrada sobre la Marina de l'Hospitalet : 1900...1949 en La Marina de Hospitalet
Promoció Can Bruixa de l'Hospitalet de Llobregat

Tirar gats a mar

Ahir dilluns, en la secció de filologia creativa de l'Enric Gomà dins el programa de 'El Cafè de la República', ens va tornar a sorprendre amb una frase que deien a casa seva, la seva mare, tieta  i  àvia : Tirar gats a mar.

A partir de les seves investigacions, ens explica que en la pàgina 127 del volum III de la 'Història de Barcelona' de Proa s'explica que els tiragats de mar era la manera popular d'anomenar als escombriaires a Barcelona, un càrrec creat al segle XIV. El càrrec "tiragats de mar" el crea el Consell de Barcelona el 1397, el qual era un funcionari municipal que es dedicava a recollir les carronyes de la ciutat i llançar-les al mar a l'arribar el dia.

A la pàgina 76 del volum VIII del Diccionari Aguiló de 1934 de l'Institut d'Estudis Catalans podem trobar la definició de la paraula tiragats : 'El qui tenia per ofici tirar al mar els gats morts de la ciutat : "Aquest dia los honorables consellers provehiren de offici de tiragats", Ardits, I, 196; " Lo dit die los honorables consellers revocants la provisió per llurs immediats precessors consellers feta de l'offici de tiragats a...", Id., II, 179.' 

A la xarxa, també podem trobar un text anomenat 'Gestió de cadàvers d'animals de companyia' publicat per la Facultat de Veterinària de la UAB, on en l'apartat 'Història de la gestió de cadàvers' podem llegir dos paràgrafs força interessants sobre la paraula tiragats.

 

En el primer paràgraf llegim, de la mateixa manera que fa l'Enric Gomà a la ràdio, la creació de l'ofici d'escombriaire a Barcelona el passat segle XIV, anomenat també tiragats : 

 

'Va ser durant l’època medieval quan es varen començar a introduir sistemes de gestió de residus a les ciutats amb l’objectiu de prevenir i controlar vectors sanitaris. També va ser durant aquesta època quan va aparèixer la figura de la persona encarregada de retirar els animals morts dels carrers. Així, trobem que el Consell de Cent, institució que governava la ciutat de Barcelona, va publicar al segle XIV una reglamentació que pretenia millorar la convivència. En aquest reglament es parla de la neteja dels carrers, del bon ús dels espais públics, de la prevenció d’incendis, contaminació i abastiment d’aigua. Dins l’apartat del manteniment de la netedat dels carrers prohibeix llençar les escombraries i els animals morts al carrer “escombraries, terra, ronya ni fer algunes lletgeses ni sutzures, ni encara llançar algunes bèsties mortes”, de tota manera a les ordenances no hi figurava cap lloc on llençar les deixalles. La primera aparició a la historia de la figura de l’escombriaire es remunta al 1399, aquest s’encarregava de recollir els animals morts i altres deixalles que desprenien mala olor i les llençava al mar, per aquest motiu s’anomenava “tirar gats a mar”.

Més endavant, trobem un altre paràgraf on es parla que a principis del segle XX, la gestió de les escombraries de Barcelona va ser assignada a l'empresa FOCSA, creada pels avantpassats de l'àvia de l'Enric Gomà, o sigui la branca de la família Piera de Cal Ros de Maiol de Sants.

 

'Al segle XX es varen crear els primers serveis privats de gestió de residus. Barcelona, va ser la ciutat pionera, que al 1911 va assignar la tasca dels serveis a l’empresa de Foment d’Obres i Construccions, aquest fet va donar lloc a les actuals empreses dedicades a la obra civil de la gestió de residus sòlids urbans, tendència que encara es manté al nostre país.'

Segurament té tota la raó l'Enric quan al final de la seva secció comenta que els rebesavis parlen a través nostre...

 

Per saber-ne més :

Secció 'La veu humana' del dia 22 d'octubre de 2012.

Document de la Facultat de Veterinària de la UAB : Gestió de cadavers d'animals de companyia. 

Diccionari Aguiló : Entrada de la paraula Tiragats

Entrada del 26 de gener de 2009 al bloc 'Iblama' : Anar a tirar gats a mar

Piera apunta a moviments dels màxims accionistes per posar Collet de president abans de la Junta

El fundador d'Espanyol 3.0 parla de les plusvàlues d'Osvaldo: 'Es diu que van multiplicar per 2´7 la seva inversió'

Josep María Piera, fundador de la plataforma opositora Espanyol 3.0, va parlar davant els micròfons de Radio Marca de la convulsa situació institucional del club, avançant possibles moviments al màxim nivell, que implicarien fins i tot un relleu presidencial: "M'han arribat ressons que hi ha moviments defensius interns des del màxim accionariat per posar a Collet de president executiu i no descarto que sigui abans de la Junta” que tindrà lloc els primers dies del mes de novembre. Piera també va parlar del controvertit tema de les plusvàlues generades pel traspàs de Dani Osvaldo a la Roma: “Van multiplicar per 2,7 la inversió, em van explicar que es va dir el dijous en un sopar al Polo. I que si no l'haguessin venut, l'interès era del 5 per cent”. Aquest sopar al qual feia referència Piera és, tal com va apuntar a PericosOnline Punt Ràdio Carlos Stampa, autor de l'aclamada carta on feia una crida a la mobilitazció de l'accionariat perico cara a la JGA, una trobada periòdica que organitza una penya blanc-i-blava i en la que estava prevista de diferents personalitats de l'entorn perico com el periodista Tomás Guasch i el vicepresident del club Sergio Oliveró, per cert un dels pocs membres del Consell juntament amb Francesc Ciprés i Antonio Morales que van renunciar explícitament al cobrament de les esmentades plusvàlues.

Per saber-ne  més :

Noticia a PericosOnline.

Domènec Boada Piera

Domènec Boada Piera va nèixer a Barcelona l'any 1866, era fill de Josep Boada Colominas i  Teresa Piera Mariner. Va tenir dues germanes, la gran, Gertrudis Boada Piera (1864-1957) casada amb Joan Bartra Piera i una de més petita, Teresa Boada Piera.

Els seus avis materns van ser Grau Piera Ros (1794-1869) i Josefa Mariner Iglesias. En Grau era germà d'en Miquel i la Teresa Piera Ros. Així doncs, podem veure que en Domènec Boada tenia com a cosins segons els Piera Jané - propietaris de la Sociedad Regular Colectiva Piera, Cortinas y Compañia -  i els Piera Martí - descendents de la Casota. Aquest fet familiar, serà força destacable al llarg de la seva obra.

Es va casar amb Antònia Barba Closas i van tenir sis fills : Josep, Magdalena, Maria Teresa, Agustina, Domènec i Antònia Boada Barba. 

Arquitecte titular des de l'any 1893, segons es publica el 29 de juny al diari La Vanguardia. Podem observar que molts dels noms de les cases que va dissenyar apareixen els cognoms Piera o Barba. I la majoria d'elles hem vist que pertanyen a familiars seus. A més, moltes d'aquestes edificacions estan en els terrenys que van ser La Casota, terreny propietat dels Piera Martí, cosins seus. En el mapa podem observar millor : 

• Casa Francesc Cairó.
• Casa Antònia Barba.
• Casa Piera Martí.
• Casa Piera Gausachs.
• Casa Antònia Pagés (desapareguda).

Ver Domènec Boada Piera en un mapa más grande

Una mica més lluny dels terrenys de la Casota queden altres de les seves obres, també a Barcelona, anomenades :

• Casa Antoni Piera.  
• Casa Pau Martí.

També va dissenyar altres edificis a Gràcia, el Guinardó o Terrassa. Es va moure d'un estil eclètic cap a un modernisme moderat. Va morir el 28 de gener de 1947 segons l'esquela publicada al diari La Vanguardia.


Per saber-ne més :
Entrada a la wikipèdia sobre Domènec Boada Piera.
Entrada sobre Domènec Boada Piera al web 'Barcelona Modernista'.
Entrada sobre Domènec Boada Piera en el web 'El Poder de la palabra'.
Informació sobre els Piera Saguès en el bloc 'Els Piera de Les Corts'.
Entrada sobre la família Piera Martí al bloc 'Els Piera de Les Corts'.

6 generacions de Pere Màrtir Piera

Muntanya de Sant Pere Màrtir (BCN)

Aquesta concatenació de Pere Màrtirs a la família del Piera començà amb un dels fills del matrimoni entre Francesc Piera Llopart i Antònia Closas Ribas, casats el 18 de setembre de 1767, els quals tingueren dos fills, en Grau i en Pere Màrtir.

1. El Pere Màrtir Piera Closas nascut el 5 de novembre de 1788. Es casà amb Agustina Cardona Prats el 26 de gener de 1816. I tingué també dos fills : en Pere Màrtir i en Pau.
2. En Pere Màrtir Piera Cardona va ser batejat el 20 d'agost de 1822 a la parròquia de Santa Maria del Pi de Barcelona. es casà tres cops, amb la primera esposa, Eulàlia Piera i Piera, va tenir dos fills en Pere Màrtir i en Josep.
3. El Pere Màrtir Piera i Piera nasqué el 1851. Va contraure matrimoni amb Maria Rafas Nogués el 16 de novembre de 1876. D'aquesta unió van nèixer dues criatures : en Pere Màrtir i la Maria.
4. En Pere Màrtir Piera Rafas va nèixer el 1874. La seva esposa fou Lluisa Noguera Algué. Es van casar el 12 de setembre de 1896 i tingueren 3 fills : la Maria, en Pere Màrtir i la Lluïsa.
5. El 3 de novembre de 1904 va nèixer a Barcelona el Pere Màrtir Piera Noguera casat amb Carme Guivernau Mestre. Els quals van tenir 5 fills.
   
6. L'últim d'aquesta llista ha estat en Pere Màrtir Piera Guivernau ja que cap dels seus fills porta el nom de Pere Màrtir.

 

Piera: 'El club necessita un canvi: no té capdavanter ni projecte'

L'exdirectiu considera que 'tenim un Consell en crisi' i 'desgastat' del qual Germán de la Cruz seria 'el màxim exponent del despropòsit que ens ha deixat l'estiu'.
 

Redacció, 8:00 h. Josep Mª Piera, exdirectiu del RCD Espanyol i al seu dia cap visible de la plataforma opositora Espanyol 3.0, efectua en l'edició d'avui del diari SPORT unes declaracions on dóna el seu punt de vista sobre la situació institucional del nostre club; en elles, a banda d'expressar la necessitat que hi hagi un canvi rumb a nivell de dirigents i de projecte, critica la gestió de l'òrgan de govern del club, i demana que a la propera JGE es visualitzi l'exigència de fer un canvi.

Crisi econòmica i social

L'exdirectiu assenyala que  “el club necessita un canvi; no té capdavanter ni projecte”. A nivell econòmic, considera que l'Espanyol està “pagant la mala gestió del passat i el demencial desviament de costos de Cornellà. El que va començar sent gratis va acabar convertint-se en molts milions d'euros”. Quelcom que també afecta l'aspecte social: “El desencantament social que estem tenint i que es tradueix en baixes d'abonats. No il·lusionem... la crisi del país repercuteix en l'Espanyol.  Ha influït, sens dubte, en la pèrdua d'abonats i han augmentat les dificultats per millorar els ingressos tot i que el nou contracte de TV em sembla molt positiu. Prisa és millor soci i, a més, amb millors condicions econòmiques”. Piera considera que la crisi en el futbol li agafa a l'Espanyol en un moment molt dolent: “No es quan esclatarà la bombolla, però estem ara més a prop que fa dos anys. Les Administracions, que tanquen hospitals i guarderies, han endurit la seva posició amb els clubs de futbol. En aquest panorama, està la crisi de l'Espanyol. Som un club en crisi esportiva, econòmica i social”.

Crisi esportiva 

A nivell esportiu, Piera creu que ningú “pot discutir la crisi esportiva. Acumulem una segona volta molt dolenta i l'arrencada de competició és decebedora”. L'exdirectiu es mostra crític amb les explicacions de Ramon Planes: “El director esportiu fa ‘zero autocrítica’. Tot és qüestió de mala sort, es fa el sorprès en el cas Álvaro, és incapaç d'explicar el projecte... Tenim un problema, està clar”.

Crisi institucional 

Institucionalment, considera que "tenim un Consell en crisi; no hi ha lideratge. No m'agradava el que exercia Dani, que va acabar sent al final nociu per al club, però existia un lideratge en l'entitat. Ara no tenim capdavanter ni idees ni projecte, excepte el seguir i arribar a l'endemà”. Entén que l'equip de govern està “desgastat, normal després de 14 anys. Sempre hi ha excepcions doncs no tots són còmplices, però és evident amb Condal, De la Cruz, Collet... Porten molts anys i és normal desgastar-se fins i tot fent-ho bé”. I afegeix: “El que més em molesta, a part de la mala gestió, és que quan els convé són propietaris i quan els interessa busquen la fibra del soci... Quan els interessa juguen amb la fidelitat dels seguidors. Una cosa o l'altra”. Especailment crític es mostra en el controvertit tema de les plusvàlues derivades dels traspassos de futbolistes: “És la primera vegada en la història del club que directius o accionistes es lucren amb l'Espanyol. No és il·legal, però moralment no és acceptable, almenys per a mi”. Sobre Condal, diu que "li tinc afecte a Ramon. El conec de fa molts anys,  però no veig que transmeti el lideratge que necessitem, no crec que sigui capaç d'enviar un missatge de confiança i il·lusió”. Força més dur és amb el vicepresident Germán de la Cruz: “És el màxim exponent del despropòsit que ens ha donat l'estiu. La confecció del filial, la sensació d'acabar amb un juvenil que hi havia il·lusionat... Ningú explica que està passant a la Ciutat Esportiva, que és la gran font del club. Germán està desacreditat i ja no l'hi creu ningú. Ningú el defensa, ningú l'entén...”.

Per saber-ne més :
Twitter de Josep Maria Piera.
Recull de les declaracions al diari Sport a PericosOnline.

Cal Ros del Maiol (II)

Cal Ros Maiol

Al Carrer Sagunt, 92 hi ha la casa pairal de Cal Ros del Maiol que actualment és una escola. La poca història que s'ha trobat sobre ella està explicada en la web del propi centre :

"El CEIP PERÚ es troba ubicat al barri de Sants, en una casa pairal situada al carrer Sagunt, números: 90,92 i 94. El propietari de la mateixa, Sr. Antoni Piera i Comas, molt possiblement dedicat al transport de mercaderies, disposava d'un edifici annex, habilitat per les quadres i d'un gran pati posterior, que li devia facilitar la càrrega i descàrrega.

L'Arxiu Històric de Sants es va cremar i no s'han pogut trobar les fonts que desvetllessin la història real del seu fundador.

El que sí s'ha trobat documentat és la intervenció Municipal d'arrendament de l'edifici, per tal d'habilitar-lo com a Escola Pública. El Pre-contracte establia la quantitat de 15.600 pessetes anuals, que havien de ser abonades per trimestres avançats, des de primers de juliol de l'any 1939. El contracte definitiu està signat el 16 de setembre del mateix any, pel Sr. Alcalde de Barcelona, Miquel Mateu i Pla i pel Sr. Rafael Vidal i Batlle, administrador amb poders d'Antoni Piera i Comas. Al costat de la data, s'hi llegeix "Año de la victoria", fent referència directa a la recent acabada Guerra Civil Espanyola."

Sobre les dues portes de l'edifici que donen al carrer Sagunt sembla que hi ha les inicials d'Antoni Piera.

Inicial del cognom

Inicial del nom

Per saber-ne més :

Web de l'escola : CEIP Perú.
Web del Patrimoni Arquitectura de la Generalitat de Catalunya sobre Cal Ros del Maiol.
Entrada al bloc d'Els Piera de les Corts sobre Cal Ros del Maiol.

La Casota

Terrenys de La Casota (Foto Google Maps)

En el llibre de la Fundació Roger de Belfort  : 'Vallfogona de Riucorb. Setanta anys de balneari' de Josep Maria Ustrell i Isidre Piera s'explica la història del balneari de Vallfogona a partir de les vivènces,  anècdotes i records dels que van ser habituals concorrents del balneari, així com de la família fundadora, els Piera Martí.

En el primer capítol, l'autor ens fa un esbós sobre la familía :

'A mitjan segle passat, el cognom Piera era escampat abastamennt per tot el pla de Barcelona i els voltants, puix d'aquella època hi ha notícia que nombroses famílies que l'ostentaven estigueren establertes a les Corts (recordem els carrers Gerard Piera i Madrona Piera, i el passatge Piera, avui encara existents), a Gràcia, a Sants (cal Ros del Maiol) i en altres indrets de l'actual zona urbana de Barcelona.

I bé, una d'elles fou la que residí en una vella casa pairal anomenada "La Casota" que, envoltada de terres de conreu pròpies, era situada en uns terrenys que després es convertiren en la dreta de l'Eixample barceloní i que eren delimitats, aproximadament, pel que més endevant foren els carrers de Roger de Flor i Girona en sentit longitudinal, i els de Mallorca i Aragó en sentit tranversal. Els darrers ocupants de la masia esmentada, en aquella època, foren els esposos Grau Piera Sagués, de Barcelona, i Carme Martí Ortal, de Gràcia, amb llurs fills Maria, Miquel, Lluís i Antoni (els únics supervivents de deu fills que tingueren), de tots els quals intentarem fer un esbós biogràfic, donant una importància especial al de Miquel i Antoni...

A mesura que els germans arribaren a llur majoria d'edat, que s'escaigué sempre després de la mort de la mare, anaren entrant en possessió, succesivament, d'un llegat que establí l'avi matern, Jaume Martí Gausachs, amb usdefruit previ de la mare, a favor de cada un d'ells. Consistia en uns solars relativament extensos, situats a l'Eixample i pels volts de la cruïlla Diputació - Nàpols...".

 

Vicenç Piera Cortés

Esquela de Vicenç Piera Cortés publicada al diari La Vanguardia.

Can Taner

*1964.- La masia de Can Taner i la fonda El Parador del Camino.
(Foto: Dolors Torné i Revista Barça).

En la construcció del Camp Nou es van veure afectades tres masies : Can Granota, Can Planes i Can Taner. 

Can Granota va ser enderrocada, Can Planes és l'actual Masia del Barça. En canvi, Can Taner va tenir una història curiosa.

Sobre els seus inicis podem en el llibre de 'Masies de les Corts' de l'Imma Navarro :

"Al sud-oest del terme de les Corts, al punt on la Travessera creuava la riera Blanca i on actualment es troba el complex esportiu Picadero-Blaugrana 2, hi havia una petita casa de pagès -posteriorment transformada en taverna o parador- coneguda com a Can Tané o Taner, perquè aquest fou el cognom de la família que la construí i habità durant anys..."

Seguint la seva història i els mebres de la família que l'habità, podem veure que :

"Miquel Taner nomenà hereu universal al seu únic fill Bernat Taner, al qual succeí el seu fill Magí Taner. Com que aquest no tenia fills, instituí hereu universal el seu nebot i fill de la seva germana, Pau Amat i Taner, també conegut com Pau Taner i Amat, segons consta en els capítols atorgats per raó del matrimoni entre Pau i Agnès Piera el 19 de novembre de 1795. El fill d'aquests, Magí Amat i Piera, succeí al seu pare segons el testament que es publicà a la mort d'aquest el 22 de gener de 1849..."

Més endevant encara podem trobar un altre referència a un Piera, en aquest cas Guerau Piera, l'últim propietari de Can Taner.
"Vicenç Amat i Mestres succeí al seu pare Magí; a mitjans del nostre segle pertanyia a Guerau Piera descendent dels masovers de la torre Rodona..."

Amb les poques dades que hi ha sobre les dues persones amb cognom Piera a Can Taner no es pot assegurar si realment són descendents del matrimoni de 1645, format per Antoni Piera i Marianna Duró. 

En canvi, el 30 de març de 1930, podem llegir al diari La Vanguardia l'esquela de Joaquima Piera i Piera (1838-1830), filla de Bru Piera Vidal i Marianna Piera Castelló, casada amb Francesc Piera Estadella, on s'especifica que la casa mortuoria era Casa Tané a la Travessera de Collblanc, 30. Mentre que cap dels seus fills s'anomena Gerard, Guerau o Grau si que té un nebot anomenat Gerard Piera i Piera, fill del seu germà Vicenç Piera i Piera i Teresa Piera Estadella.

Potser, l'últim propietari de Can taner era aquest Gerard, nebot de Joaquima Piera. Cal investigar una mica més.
Per saber-ne més :
Entrada al bloc 'Barcelofília' : Can Taner. Masia i fonda. Les Corts (S.XVIII-1965).
Entrada al bloc 'L'Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat': Can taner (o Tané) una masia propera a Collblanc.
Vídeo en YouTube.com: Construcció del Camp Nou.
Revista FC Barcelona (pàgina 56) : Historia viva en el Camp Nou.
Web hemeroteca de La Vanguardia : Esquela de Joaquima Piera Piera.

Preguntes per estimular recerques amb Anna Cabré

Anna Cabré rep la Fundació ERSILIA al seu despatx del Centre d'Estudis Demogràfics, que aquest any compleix els 28 anys, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra. És un despatx espaiós, amb grans finestres a l'alçada de les copes sempre verdes dels molts pins que envolten l'edifici. Ens aquests moments està immersa en una investigació sobre la població de Catalunya entre 1451 i 1905, a partir dels registres de matrimonis que mantingueren, durant cinc segles!, totes les parròquies de la diòcesi de Barcelona. A la recerca hi col•laboren Instituts, estudiants de batxillerat fent treballs de recerca.  

Per saber-ne més :
Fundació Ersília -  Cana recerca : Anna Cabré
Entrada al bloc 'Els Piera de Les Corts' : Anna Cabré i Pla
Entrada al bloc 'Els Piera de Les Corts' : Esposalles, l'arxiu de matrimonis de la Catedral de Barcelona

Carrer Sant Pau de Vilassar de Mar

Al carrer Sant Pau de Vilassar de Mar era originàriament un carrer on la majoria de les cases del poble tenien al seu davant, més enllà del carrer, un hort. A finals del segle XIX amb el nou traçat de la carretera, aquest hort es va adossar a les façanes de les cases, fet que comportà que molts habitatges fossin condicionats com residències estiuenques de failies barcelonines benestants. Aquestes noves construccions es van construir seguint els estils modernista i noucentista de principis del segle XX.

 De totes les cases del carrer Sant Pau, ens interessen concretament dues, que d'una manera o altre estan relacionades entre elles. La del número 16, Casa Piera, actualment Casa Fornàs i la del número 9-10, Casa Viladomiu. 

En el web de l'Ajuntament de Vilassar de Mar podem llegir el següent sobre aquestes dues edificacions :

Can Viladomiu (Sant Pau, 9-10) 

Aquesta casa s'edificà on antigament hi havia dues cases de cós.
Construcció típicament noucentista, amb obertures coronades amb un arc de punt rodó, d'un bell i exquisit equilibri, amb ornamentació de terracotes arquitectòniques d'estil mediterrani.

Can Piera, ara casa Fornas (Sant Pau, 16)

Típica i notable casa noucentista, de correspondència d'eixos amb vertical, de planta baixa i dos pisos, acabada l'última amb obertures de tres arcs. Destaca el rigorós i acurat treball de la barbacana, construcció en voladís feta amb bigues de fusta, que sobresurt del plom de la façana que sosté una minuciosa ornamentació de notable rajoleria. Cal fixar-se en els relleus a tall de fruiteres que guarneixen tant la porta de l'entrada de la casa com les obertures, dins el més clàssic esperit i serena atmosfera noucentista, tal volta casolà i perifèric però no menys bell.

Carrer Sant Pau (Google maps)

Tant en el llibre, 'Viure i conviure' de Montserrat Ribas o en el text, també d'ella, Un tros de la meva vida, que podem localitzar en el web 'Memòria Popular'; podem trobar referències dels estius passats durant la seva infantesa a Vilassar de Mar. Per exemple, en 'Un tros de la meva vida' podem llegir :

"Algun metge de l'época que deuria ser molt savi, perquè eren molts els que

seguien el seu consell, havia diagnosticat que les criatures necessitaven el iode

de la platja i els aires de muntanya. Al mar i a la muntanya, no hi havia res més

que objectar! El juliol i el setembre el passàvem a Sant Joan de Vilassar (aquest

és el nom amb que llavors es coneixia l'actual Vilassar de Mar). Els avis Piera

havien fet arreglar una antiga casa de pescadors, al Passeig, davant del mar, del

que ens separava la carretera i la via fèrria. El meu pare fou designat com a

arquitecte i ho havia portat a terme uns anys abans de la guerra. I aquesta era la

nostra residència marítima, des d'on passàvem al mar per allò del iode, tan

recomanat. Com es veu ja tornem a estar i viure els Ribas - Piera a casa de l'àvia

Piera."

La relació entre les dues cases, Can Viladomiu i Can Piera, venia donada perquè a Can Viladomiu anàven : Lluis Viladomiu i Portabella i Antònia Piera i Comas amb els seus fills, i a Can Piera : Josep Maria Ribas Casas (arquitecte de Can Viladomiu) i Carme Piera i Comas, pares de Montserrat Ribas.  



Per saber-ne més :

Entrada a la wikipèdia sobre Vilassar de Mar. 
Web 'Pobles de Catalunya' : Casa Fornas.
Web 'Pobles de Catalunya' : Can Viladomiu.
Web 'Festa Catalunya' : Carrer Sant Pau de Vilassar de Mar.
Web Ajuntament de Vilassar de Mar : Visita guiada.
Web Memòria popular : Un tros de la meva vida.
Entrada en el bloc 'Els Piera de Les Corts' : Llibre per Sant Jordi

Francesc Salvans i Armengol

Francesc Salvans i Armengol

Francesc Salvans i Armengol va néixer a Terrassa el 16 de març de 1875, fill de Lluis Salvans. Va estudiar a Mulhouse l'enginyeria de l'estam després d'aquest període, s'incorporà a l'empresa familiar Salvans Hermanos, Ponsà y Saus. 

La trajectòria política fou :

• 1909-1912 Regidor de l'Ajuntament de Terrassa.
• març de 1932 ingressà a la Lliga Catalana.
• 19 de novembre de 1933 es elegit diputat per al Congrés de Madrid. 

I la seva trajectòria empresarial va ser :

• 1903 és vicepresident de la Contructora Terrasense i president de la Creu Roja de la ciutat.
• 1904 és comptador de l'Instituto Industrial, i vicepresident del Seguro Terrasense.
• 1905 president de la Cambra de Comerç.
• 1906 fundador d'Acondicionamento Terrasense.
• 1908 membre de la junta de l'Hospital i Asil Busquets. Tresorer de la Caixa d'Estalvis de Terrassa fins el 1918, director entre el 1919 i 1933 i president de 1933 al 1936.
• 1910 Vicepresident de l'Albergue del Soldado.
• 1915 Vocal del Banc de Terrassa. Fou membre del Consell d'Administració des del 1920, i el 1921 un dels dos directors.
• 1919 Conseller de la Banca Marsans.
• 1920 fou un dels fundadors de l'empresa SAPHIL (Sociedad Anónima de Peinaje e Hilatura de Lana). Fusió de quatre empreses més petites.
• 1924 Membre del Consell d'Administració del Banc Comercial de Terrassa. El 1926 es nomenat vicepresident i el 1928, president. Càrrec que ocupà fins el seu assessinat el 1936.

Del matrimoni amb Cristina Piera Muns, nascuda el 29 de gener de 1873 i filla de Josep Piera Ferret (1826-1911) i Josepa Muns Torras (1831-1881), van tenir 5 fills : Josep, Joan, Ignasi, Francesc i Esperança.

En esclatar la Guerra Civil va ser mort el 24 de juliol de 1936 a la carretera de Talamanca juntament amb el seu fill Joan Salvans i Piera, Agustí Prat i Marcet, els industrials Gaietà Vallès i Pujals, Joaquim Barata i Rocafort, Manuel Vallhonrat i Comerma i Josep Maria Duran i Torres, i el notari Francesc de Paula Badia i Tobella.

Per saber-ne més :
Web Universitat Autònoma de Barcelona : Francesc Salvans i Armengol
Entrada a la wikipèdia : Francesc Salvans i Armengol
Entrada sobre 'els fets ocorreguts del 24 al 27 de juliol de 1936' al bloc : Terrassa mi ciudad... Catalunya mi nación.
Entrada sobre 'La Torre Salvans' al bloc : El meu bloc.
Propostes d'ús per a la Torre Salvans.
Entrada sobre 'Adéu al monument funerari d'estenalles' en el bloc de Per camins del Bages.
Bibliografia sobre Francesc Salvans i Armengol

Arquitectura i patrimoni de la comanda de Vallfogona de Riucorb

Fa pocs dies es va presentar a Barcelona un nou llibre sobre Vallfogona de Riucorb, 'Arquitectura i patrimoni de la comanda de Vallfogona de Riucorb', en l'acte de presentació van intervenir a més dels autors Letícia Darna Galobart.
En la web de Hererros-Galán, Javier Darna Piera, pare de Leticía, és fill de Carme Piera Hill i Domènec Darna Gassol. La Carme era filla d'Antoni Piera i Martí (1870-1921) i Remei Hill i Rafols (1874-1963), fundadors del Balneari de Vallfogona conjuntament amb Miquel Piera i Martí. 27/06/2012 'Presentació del llibre "Arquitectura i patrimoni de la comanda de Vallfogona de Riucorb"
L'Ajuntament de Vallfogona de Riucorb i la Secció d'Història del Centre Excursionista de Catalunya CEC, es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre Arquitectura i patrimoni de la comanda de Vallfogona de Riucorb, de Domènech Corbella i Llobet i Albert Gironès i Pérez. L'acte tindrà lloc el dia 27 de juny del 2012, a les 19:30 hores, al Centre Excursionista de Catalunya, al carrer Paradís, 10 de Barcelona. Anirà a càrrec del Sr. Eduard Riu-Barrera, historiador i arqueòleg, amb les intervencions dels autors i de la Dra. Letícia Darna Galobart, historiadora heraldista. SINOPSI: La Comanda de Vallfogona de Riucorb, formà part del mapa templer i hospitaler de la Corona d'Aragó. Aquest llibre posa a l'abast d'estudiosos i del públic en general, una exhaustiva recerca sobre l'arquitectura i el patrimoni que es desenvolupà durant els segle XI-XVIII. Gràcies a la metodologia transversal de seguir rastres, interpretar vestigis arquitectònics, contrastar documentació històrica, recopilar i sistematitzar dades, s’han pogut descobrir aspectes i elements arquitectònics i patrimonials desapareguts, fets i circumstàncies històriques oblidades o no difoses, i tanmateix, fer algunes recreacions per tal d'apropar al lector, la fesomia arquitectònica del seu castell. Estructurat en sis parts, des dels orígens de la vila, aplega fets i l'heràldica del Senyors de Vallfogona i, de manera especial, l'arquitectura del castell, la religiosa, la dels molins hidràulics de farina, així com un anàlisi de la forma urbana historiada, que va de l'any 1000 fins el 2000, totes elles profusament il·lustrades, i documentades visualment a través de fotografies, diagrames, planols, perspectives i maquetes. El llibre es troba a la venda a l'Ajuntament de Vallfogona.  Per saber-ne més : Esquela de Javier Darna Piera al diari ABC. Web sobre la família Herreros - Galan. Web sobre la família d'Albert Sampietro. Web de l'Ajuntament de Vallfogona de Riucorb sobre la presentació del llibre.

Mare de Déu de la Font de la Salut

Mare de Déu de la Font de la Salut

Goigs a la Mare de Déu de la Font de la Salut, que es venera en la capella del balneari de Vallfogona de Riucorb, lletra de Miquel Piera i Martí -fundador del balneari i mossèn de la capella del balneari- i música de Josep Muset i Ferrer.

















Per saber-ne més :
Entrada al bloc 'Els Piera de Les Corts' de Miquel Piera i Martí.
Entrada a la wikipèdia sobre Josep Muset i Ferrer.
Entrada al bloc de 'La ruta del cister' sobre la Mare de Déu de la Font de la Salut.
POrtal de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya sobre Miquel Piera.

Can Bruixa (II)

Avui, aprofito per provar l'eina : Voki. He creat un avatar per llegir un petit fragment del text sobre la masia de Can Bruixa extret del llibre "Masies de les Corts" de Imma Navarro Molleví.

"Al marge sud del camí de Barcelona a les Corts i entre la riera de Quatre Camins i el torrent de Can Feu, antigament de Llobet, Guerau Piera i Agnès Llopart edificaren a mitjan del segle XVIII el seu mas, conegut a la contrada com a Can Bruixa, nom que ha perdurat en el carrer obert en terres de la seva propietat, cedides a l'Ajuntament amb aquesta condició (Va ser Josep Piera Estruch qui donà les terres per a l'obertura dels carrers adjacents a la seva propietat amb la condició que portessin els noms de Can Bruixa i Can Novell. L'any 1939 se substituí el nom del carrer pel de "Calle de la Bruja". El setembre de 1950, Bonaventura Batlle i Piera presentà una sol·licitud a l'Ajuntament demanant la restitució de l'antic nom que fou contestada positivament el mes de novembre del mateix any).

Els Piera-Llopart, però, ja eren coneguts amb aquest renom amb anterioritat, quan regentaven el mas dels Vilana (Can Macalon). Les diferents interpretacions recollides per la tradició familiar sobre aquest estrany motiu ens porten sempre al mateix punt : la facilitat de relacionar amb bruixeria tot allò que la gent de l'època no entenia.

Sembla que els Piera tenien una estranya virtut amb els animals i així, com explica Josefa Piera Almenara  i Magdalena Piera Pañella, compraven animals amb nafres, cecs, malalts, els engreixaven i curaven en poc temps, i els venien posteriorment a un preu alt. Anna Piera i Rollan recordava haver sentit al seu avi que el nom nasqué perquè sempre encertaven el nombre de pollins que portava una euga. També es diu entre la família que en temps molt antics, quan bona part del cavallsno anaven ferrats, els de la casa (que si hi anaven) sorprenien els veïns en no relliscar, fins al punt de creure que es tractava d'una bruixeria. Una quarta versió parla d'uns grans ocellots negres que caçà algun membre de la família, i que penjà al balcó de la casa, on acudí el veïnat per contemplar el tamany i raresa de les aus. Tots aquests fets o potser un de sol foren suficients per fer néixer en una societat supersticiosa un qualificatiu que arrelà tan fort com per acompanyar als membres de la família més enllà de les Corts i Sants i a les noves cases que establien - Can Bruixa de Marina- a la Bordeta. 

Els Piera creuaren la Travessera i deixaren el mas de les Corts per construir-ne un de propi, molt proper a l'anterior però dins del terme de la parròquia de santa maria de Sants. Bastiren el casal a l'extrem nord de la seva heretat de més de nou mujades, en el punt on actualment es troba la casa amb entrada al carrer Galileu, núm 295-297, i al carrer de Can Bruixa núm 13-17...

...L'any 1681 se celebraren les esposalles entre Gueraru Piera i Eulàlia Amat, D'aquest matrimoni nasqueren una filla i tres fills : Maria, casada amb Pau Closas, Vicenç , establert per Antònia Corts en el mas conegut posteriorment com a Can Grau, Josep, i Jaume, els descendents del qual foren coneguts com els Piera de Can Farinetes. Sabem que Guerau torna a casas-se, i d'aquest matrimoni tingué un fill, també anomenat Guerau. He de suposar que aquest últim, com a germà petit, rebé del seu pare solament el que li corersponia com a llegítima, així com els béns de la seva mare. sense un fort capital inicial no va poder comprar ni establir terres i això explicaria els seus inicis com a arredatari del mas dels Vilana -Can Macalon-. L'any 1729 es casà amb Agnès Llopart, i trenta anys més tard, ja aposentat i reunit el capital necessari, establí les terres en què pensava construir el seu casal.

Efectivament, el 21 d'octubre de 1761 i en dos diferents actes, Francesc de Novell i de Borràs, en nom propí i com apoderat de la seva mare Maria de Novell i de Borràs, establí emfitèuticament a Guerau Piera nou mujades de terres situades a la parroquia de Santa Maria de Sants i que pertanyien al mas que aquest posseïen i que es coneixia al terme com a Can Novell, però anteriorment com a mas Cortés i Monterols."

Per saber-ne més :

Entrada al bloc de 'Els Piera de Les Corts' : Can Bruixa.
Entrada al bloc de 'Els Piera de Les Corts' : Can Grau.
Entrada al bloc de 'Els Piera de Les Corts' : Can Farinetes.
Web de l'aplicació Voki.