En el llibre d'Edicions Saldonar titulat : 'Paulino. El primer crac del Barça' es repasa la vida del jugador, Paulino Alcántara, fins fa poc el màxim golejador del club. Va jugar al Barça durant els anys 1912 i 1927, per tant, va jugar amb Vicenç Piera al primer equip... descriu el seu debut d'aquesta manera :
"...Em vaig comprometre a jugar el major nombre de partits oficials possibles, però renunciaria a alguns amistosos i a desplaçaments que per distància fossin complicats. Aquesta decisió acabaria tennt una important trascendència històrica en el club, ja que obriria la porta a un jugador jove que amb el temps seria una estrella fonamental de l'equip. Em refereixo al debut de Vicenç Piera, la Bruixa, el millor extrem dret que ha tingut mai el club, juntament amb Basora. Piera va arribar al Barcelona el 1920 procedent del Sants, però no va ser un fitxatge especialment sorollós. Era un de tants nois que arribaven per jugar als equips filials amb el somni de pujar algun dia al primer equip.En el seu cas, l'equip que el va rebre va ser el Nova Germanor. Tothom qui l'havia vist jugar en aquell equipet tenia molt clar que li quedava petit, especialment Agustí Sancho, que no es perdia cap partit dels equips inferiors. Amb motiu de la festivitat d'ANy Nou era costum fer moltes activitats, que s'iniciaven amb partits de les categories inferiors al matí i culminaven amb un partit del primer equip a la tarda. Aquell 1 de gener del 1921 jugava el Nova Germanor del jove Vicenç Piera contra el Catalunya de les Corts, davant l'atenta mirada del president Gamper i els seus directius, Durant el partit, Sancho se'ls va atansar.
- Els veig molt seriosos, senyors. A què venen aquestes cares de pomes agres ? - va dir Sancho als directius.
- Tenim un problema. En Paulino no pot jugar aquesta tarda contra l'Arenas. Un partit difícil, a casa, i no tenim ningú fiable per jugar d'interior esquerre - va respondre GAmper.
-Ah, era això... Doncs no pateixin, tenim la Bruixa.
- La Bruixa? Qui carai és la Bruixa - va preguntar Gamper encuriosit.
- Piera, home, Piera! - va cridar el migcampista-. El noi que tenen aquí a baix al camp!
Els directius van fer cridar Piera tant aviat com va acabar el seu partit i li van explicar que aquella mateixa tarda debutaria amb el primer equip. Anys més tard, el mateix Vicenç Piera em va explicar com va anar tot allò :
- Quan el president em va dir que havia de substutuir-te em vaig quedar de pedra. Eres un model a seguir i, de sobte, amb divuit anys acabats de fer, em diuen que he de jugar al teu lloc. En aquell moment me'n veia del tot incapaç, a més tenint en compte que mai havia jugat d'interior esquerre.
- No exageris -li vaig dir-. A més te'n vas sortir prou bé.
- Bé, bé...tampoc no t'ho pensis. Estava nerviós des que vaig saber que jugaria. Ja saps com imposava Gamper amb aquella veu tan gruixuda.
- I què li vas dir ?
- Doncs alguna cosa com :"Però, president, com he de jugar si estic cansat i a més... amb aquestes botes...".
- Quina gosadia, posar en dubte una decisió de Gamper!
- S'ho va prendre bé. Em va dir que no em preocupés i em va donar un tiquet per anar corrents a La Samaritana a demanar un parell de botes noves.
- Mira, vas sortir beneficiat per partida doble: debut i calçat nou de trinca.
- Si però el meu esforç em va costar. Entre el partit matinal i el de la tarda no hi havia gaire estona de marge. Vaig intentar agafar el 15 per anar a plça Catalunya, però anava amb retard, com sempre. Vaig pensar que seria millor anar a peu i em vaig posar a córrer. No vaig aturar-me fins al carrer del Carme.
- Un bon entrenament per al partit!
- Quan vaig arribar a la Samaritana em van entregar les botes i vaig veure que pesaven cent lliures com a mínim. No sabia si podria carregar-les.
- Apa, que exagerat!
- El cas és que amb les botes sota el braç vaig córrer cap a casa. La meva mare es va entestar que mengés ració doble d'arròs, amb l'argument que tindria ració doble de futbol.
- Deunidó, Vicenç! Algún dia s'escriurà un llibre amb la teva odissea.
- Doncs això no és tot. Vaig arribar l'últim al vestidor i tot eren bromes i riures entre els companys. No he oblidat qie Clemene Gràcia va dir: "Jugador desconegut amb sabates noves, ja la ballarem!".
- Tots hem pasat per això. ës el preu que es paga per ser el més jove entre veterans consagrats.
- Vaig comprendre de seguida que havia de guanyar-me el respecte dels companys fent bé la feina. No seria una tasca fàcil fer-se un lloc en aquell vestidor, però al final va sortir bé, oi?
Efectivament, se'n va sortir i molt millor del que ell hauria somiat mai. El genial Vicenç Piera es va instal·lar des d'aquell moment al vestidor i no sortiria fins al 1933, convertit ja en un mite. El dia del seu debut, tot i els nervis i l'esgotament se les va arreglar per fer dos gols. El seu mentor, Sancho, en va fer un altre, per aconseguir una victòria final per 3-1. Com tot nouvingut, la Bruixa va començar sent el comodí de la davantera, ocupant el lloc de qui estigués de baixa en cada moment. A partir del 1923 va desbancar definitivament Francesc Vinyals, un altre mite, i es va fer l'amo de la banda dreta de l'equip durant més d'una dècada..."
Font :
Web Edicions Saldonar. Narrativa blaugrana : Paulino. El primer crac de la història del Barça.
Bloc Can Farinetes. Entrada : Vicenç Piera Pañella
