Jaume Piquet i Piera

Jaume Piquet i Piera, a la revista El Teatre Català de 25/04/1914

Jaume Piquet i Piera va néixer el 15 d'abril de 1839 en una masia de Les Corts i va morir a Sarrià el 30 de juny de 1896. Va començar a treballar d’aprenent de manobre a l’Espanya Industrial, després va aprendre l'ofici de gravador i va establir un taller al carrer del Peu de la Creu. Gran aficionat al teatre, va entrar en contacte com a substitució d'un actor de la companyia d'Emili Arolas al Teatre de Sarrià, d'aquesta manera en agraïment aquest fet el director es va oferir a estrenar una de les seves peces, que pel que sembla va tenir un cert èxit.
A partir de la temporada 1871-1872 va exercir de gestor d'algunes funcions al Teatre Odèon. La temporada 1872-1873 invertí els seus estalvis en Teatre Odèon sent empresari, director i dramaturg durant quinze anys. En va fer un negoci rendible, a pesar de la poca qualitat de les produccions que s’hi representaven. En nombroses ocasions va preferir dedicar els guanys a obres benèfiques, l’assistència social o la caritat. Per exemple, amb els productes obtinguts de La monja enterrada en vida va comprar pans per repartir entre els necessitats, i no va dubtar a escriure una peça a propòsit, després d’unes inundacions a Múrcia, per destinar-ne els beneficis als afectats. El 1887, en extingir-se el contracte que tenia amb el propietari de l’edifici on estava instal·lat l’Odèon, va decidir retirar-se a la seva torre de Sarrià, on diposità totes les pertinences del teatre.

Els últims anys de la seva vida va patir una greu sordesa que el va anar limitant, fins al punt que calia comunicar-s’hi per escrit.
El diumenge 5 de juliol de 1896 el diari La Vanguardia, en la seva pàgina 4, va publicar en la secció 'La semana en Barcelona' un article sobre ell, feia 5 dies que s'havia mort. 

 Algunes de les seves estrenes foren :

—(1868). Gat i gos. Comèdia en un acte. Estrena al Teatre Odèon (15 febrer 1873). Estrenada després amb el subtítol: Gat i gos o Sogra i nora.

—(1872). Qui trenca paga. Comèdia en un acte. Estrena al Teatre Odèon (17 novembre 1872).

—(1873). Un somni de l’absolutisme o L’entrada triomfant de Savalls a Barcelona. Pasillo bufo satíric burlesc en 1 acte i 4 quadres. Estrena al Teatre Odèon (11 maig 1873).

—(1873). Donya Blanca la postissa o El banquete d’en Savalls a Ribas. Episodi en 2 actes i 2 quadres. Estrena al Teatre Odèon (22 maig 1873).

—(1874). Assassinat del carrer de l’Aurora! Drama en 3 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (2 maig 1874).

—(1874). La mort de l’absolutisme o Les tropes a Bilbao. Episodi de circumstàncies en 2 actes dividits en 5 quadres. Estrena al Teatre Odèon (14 maig 1874).

—(1874). Un magatzem de criatures. Adaptació del disbarat en un acte i en vers. Estrena al Teatre Odèon (14 juny 1874).

—(1874). Els carlins a Puigcerdà. Episodi en 3 actes. Estrena al Teatre Odèon (26 juliol 1874).

—(1874). Els tres cornetes. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (20 setembre 1874).

—(1874). De Barcelona a Pedralbes o El dimarts de Carnaval. Comèdia en 3 actes i en vers Estrena al Teatre Odèon (22 febrer 1874).

—(1875). Una anada a Montserrat. Sarsuela en un acte i en vers. Música de Frederic Turell. Estrenada al Gran Teatre del Liceu (5 maig 1875).

—(1875). La viuda d’en Serrallonga. Drama en 5 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (9 maig 1875).

—(1875). De Pedralbes á Pekin. Extravagància en un acte i en vers. Estrena al Teatre Odèon (3 octubre 1875).

—(1875). De Barcelona al món nou. Guasa bufoilusoria en 2 llargs actes. Estrena al Teatre Odèon (5 desembre 1875).

—(1876). Lo dia dels morts. Gatada d’aparat en 3 quadres i en vers. Estrena al Teatre Odèon (5 novembre 1876).

—(1877). El rosari de l’Aurora. Gatada en 2 actes dividits en 5 quadres. Estrena al Teatre Odèon (8 abril 1877).

—(1877). Doña Joana Tenorio y Doña Luisa Mejía. Paròdia (disbarat) en 2 actes dividits en 4 quadres. Estrena al Teatre Odèon (27 maig 1877).

—(1878). Un fill de Carlos d’Espanya o De la taverna al Palau. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (12 maig 1878).

—(1878). La casa de Satanás. Comèdia en 3 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (17 novembre 1878).

—(1880). El capità manaia. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (14 març 1880).

—(1883). L’estrenyacaps. Comèdia en un acte i en vers. Estrena al Teatre Odèon (2 setembre 1883).

—(1887). El desig d’un albercoc. Comèdia en 2 actes i en vers. Estrena al Teatre Odèon (9 gener 1887).

Sobre aquesta persona, Jaume Piquet i Piera ens faltaria saber diferents coses :

• El nom de la mare i avis materns per saber si té relació amb Els Piera de Les Corts.
• Si tenia cap germà o relació amb l'avi matern d'en Daniel Dalmases Piquet que segons diu tenia els cognoms Piquet Piera.
• Quina era la masia de Les Corts on va néixer. 

Tres interrogants que buscarem com resoldre'ls... anant a l'arxiu de Sarrià a buscar la seva partida de defunció.

Per saber més :
Entrada a la Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes : Jaume Piquet i Piera
Entrada Enciclopèdia Catalana : Jaume Piquet Piera
Entrada Viquipèdia : Jaume Piquet Piera
Entrada al blog els Piera de Les Corts : Daniel Dalmases Piquet

Article al diari la Vanguardia : La muerte de Jaime Piquet

Can Gasparó

Can Gasparó o Can Cuyàs és un mas que construí el fill d'en Garpar Cuyàs i Cors. En Gaspar Cuyàs i Font, pagès de Sarrià, semblà que va ser qui va fer construir la casa que va ser coneguda amb el seu diminutiu familiar : Gasparó. Es va casar amb Magdalena Piera Nogués.

El mas el va heretar al 1801 el seu fill, Antoni Cuyàs i Piera que va morir el 22 de desembre de 1840. El succeí en Vicenç Cuyàs Barberà i Diumenjó que es va casar amb Rosa Piera Vidal, que era néta d'Antoni Piera Nogués (1737-1787), germà de Magdalena Piera, que era l'àvia del seu marit. Per tant, el Vicenç Cuyàs i la seva muller, Rosa Piera, eren cosins segons. L'hereu d'aquest matrimoni també es va dir Antoni Cuyàs i Piera. 

Els pares de Magdalena i Antoni Piera i Nogués, besàvis respectius de Vicenç i Rosa, eren Grau Piera Closas (1711-1784) i Raimunda Nogués casats el 9 de juliol de 1733 a Sarrià. En Grau Piera es va casar una segona vegada amb Agnes Piera, no van tenir fills.

Josep Maria Cuyàs i Samsó, fill d'Antoni Cuyàs Piera, va morir sense testament i els seus sis fills van heretar el mas. Va ser Antoni Cuyàs Lagriffa qui va comprar les diferents parts als seus germans : Narcís resident a Los Angeles, Vicenç, Gaspar resident a Brussel·les,  Joaquim i Maria de la Concepció per tornar a unir el mas sota la propietat d'una persona.  Finalment, el mas va ser embargat per l'Ajuntament de Barcelona el 1932 a Antoni Cuyàs Lagriffa últim propietari de la família.

Per acabar us deixo una descripció del mas, segons s'especifica al web de l'escola Duran i Bas :

 

"La seva casa estava formada per tres plantes, a més de pavellons per al garatge, cotxera i quadres. L’edifici original, de forma rectangular, tenia adossada a l’est la petita capella on es podia llegir la inscripció de la data de la seva construcció: “Any 1775″. A la banda contraria es va edificar una torre quadrada amb coberta piramidal de teula i coronada per un alt panell. La façana s’ordenava amb balcons, finestres i galeria de finestres a les golfes, tot en un marcat estil neogòtic. Bona part dels jardins i horts de Can Gasparó es van transformar en jardins públics."

Per saber-ne més :
Web Escola Duran i Bas  

Entrada "Can Gasparó (Can Cuyàs).  Les Corts (Segle XVIII-1971)" al web de Barcelofília

Dia Internacional de l'Estadística : Estadístiques dels Piera de Les Corts

Avui 1 d'octubre del 2019 és el Dia Internacional de l'Estadística i és per això que anem a mirar unes quantes dades dels descendents de l'Antoni Piera i Marianna Duró casats el 11 de juny de 1645.

A data d'avui són 1.692 persones dels quals 956 són homes i 726 dones.

Primera cosa sorprenent que podem observar és la gran diferència entre homes i dones.

Els noms més freqüents d'aquests 956 homes són els següents :

Podem veure que els noms de Josep i Joan són els més nombrosos, cosa que fa bona la dita de "Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases". També veiem que hi ha molts homes amb el nom de Vicenç, això podria ser degut a que la parròquia de Sarrià era dedicada a Sant Vicenç i molts dels descendents van viure al poble de Sarrià. També crida l'atenció el nom de Gerard amb totes les seves variants : Grau, Guerau... En total hi ha 155 noms diferents.

Els noms més freqüents per les 736 dones són els següents :

 

Observem que el nom més posat és el de Maria, seguit de Josepa i totes les seves variants i en tercer lloc Carme. Podem veure entre les noms més posats el de les dues patrones de Barcelona : Mercè i Eulàlia. Crida l'atenció el nom de Joaquima que potser actualment no és molt corrent. En total hi ha 134 noms diferents.


Si mirem els cognoms d'aquestes 1.692 persones podem veure que hi ha 1.136 persones, un 67%, que porten el cognom Piera ja sigui com a primer o segon cognom i que hi ha 74 persones que els seus dos cognoms són Piera.

Podem veure que tant en el primer cognom, com en el segon cognom el més comú és el cognom Piera, una cosa força normal tractant-se dels descendents del matrimoni Piera Duró i on la majoria de descendents ha estat homes.

 

Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya per Anna Maria Cabré i Pla

Aquest 26 de novembre de 2019 el govern de Catalunya ha atorgat la Medalla d’Or de la Generalitat a Catalunya a la descendent de Can Bruixa i demògrafa Anna M. Cabré i Pla i a l'escriptor Josep Vallverdú i Aixelà per les seves destacades trajectòries professionals

El govern de la Generalitat destaca de Cabré la seva contribució al món de la demografia i la geografia, i de Vallverdú, la tasca com a narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista, especialment en el món de la literatura infantil. 

La Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya és la màxima distinció honorífica atorgada per la Generalitat de Catalunya amb la qual es distingeix a persones o entitats que hagin destacat per la seva feina en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic, ajudant a incrementar i difondre el patrimoni cultural de Catalunya.

L'atorgament de la Medalla d'Or de la Generalitat té caràcter honorífic. Les persones distingides amb la Medalla d'Or tenen dret al tractament d'Excel·lentíssim/a Senyor/a i a la precedència protocol·lària que es determini en els actes oficials. El dret esmentat el conservaran amb caràcter vitalici. L'atorgament serà acordat pel Govern i es formalitzarà mitjançant un decret que serà publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i tindrà lloc en la reunió del Govern que es faci immediatament abans del dia 11 de setembre de cada any.

Per saber-ne més :

Entrada al bloc de Els Piera de Les Corts : Anna Cabré i Pla

Entrada a la viquipèdia : Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

Departament de Presidència : Medalles d'Or de la Generalitat

Notícia al Punt Avui : Medalles d’or a Anna Cabré i Josep Vallverdú

Article al Tot Lleida : L’escriptor Josep Vallverdú i l’experta en demografia Anna Cabré, medalles d’Or de la Generalitat

Sala de Premsa UAB : Anna Cabré, guardonada amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

Jaume Boladeras Piera

Aquest passat mes de setembre va morir en Jaume Boladeras Piera, fill de Francesc Boladeras
Carmona i Antònia Piera Alegre.

Va ser un dels fundadors de l'equip de hockey herba de Terrassa, Línia 22, del qual va ser el primer president. També va jugar com a porter en l'Atlètic Terrassa Hockey Club, del qual el seu oncle, Oriol Freixas Vaucells, va ser-ne el primer president. 

Per saber-ne més:

Entrada al bloc Els Piera de Les Corts: La Branca dels Piera a Terrassa

Notícia al Diari de Terrassa: Mor Jaume Boladeras, fundador del Línia 22

Entrada a la viquipèdia: Líbia 22 Hockey Club

Josep Piera Corts

Crec que mai he fet una entrada en aquest bloc de cap descendent de la família Piera que no destaqués per alguna cosa, ja sigui perquè eren arquitectes, directors de cinema, empresaris, alcaldes, regidors, escriptors, esportistes... També és, perquè és difícil trobar una història en els arxius d'una persona que no hagi fet res, si s'escriu sobre ella és justament perquè ha fet alguna cosa remarcable. 

Aquest dia mirant el padró del poble de Sarrià de l'any 1828, vaig trobar el cas de Josep Piera Corts i la seva dona Eulàlia Buseda que vivien al carrer Major, número 84 al 2 pis. Tenien 62 i 63 anys respectivament. No van tenir fills. El sorprenent és que en el lloc on indica la professió del cap de família, en aquest cas posi : "pordiosero". Pordiosero o captaire, en català, és la persona que no té recursos i demana almoina per sobreviure. 

No deixa de sorprendre aquesta anotació en un padró i també cal remarcar que no és l'únic. Cosa que indica la pobresa que hi havia en la població de Sarrià de 1828.

Una cosa curiosa és l'etimologia de la paraula "pordiosero" : la paraula sorgeix en la edat mitjana i es feia servir per anomenar les persones que demanaven caritat, les persones que demanaven caritat invocant a Déu acabaven la frase amb l'afegitó "por Dios". "Deme una limosna, por Dios". I a l'afegir el sufix "-ero" com si fos la seva professió, va quedar la paraula "pordiosero"per a definir-los.

Per saber-ne més :
Web Història de Sarrià
Padró de Sarrià 1828
Definició de pordiosero en el web de la RAE : Real Academia Española 
Diari 20 minutos. Secció : Ya está el listo que todo lo sabe 

Can Cases

Una altra masia de les Corts on van viure membres de la família Piera és Can Cases. Informació sobre aquesta masia no n'hi ha gaire. A no ser que consultem el llibre de referència sobre les masies a les Corts de la Imma Navarro. Sobre la relació entre la masia de Can Cases i la família Piera diu el següent:

"En el número 19 de la Travessera de les Corts entre el carrer del Prat d'en Rull i de Berguedà, s'alçava un antic mas de planta rectangular i dos pisos d'alçada sense golfes, conegut popularment com a Can Cases o la casa gran d'en Cases, perquè aquest fou el cognom del propietari que la construí...

Des de 1880 el mas pertanyia a una branca de la família Piera, descendent de Jaume Piera i Closas

Can Cases aproximadament 1920 (AMD de les Corts)

, casat l'any 1744 amb Magdalena Planas i germà de Guerau Piera Closas de Can Grau, però molt abans tingué una rica història...

El 21 de desembre de 1879, els germans Jordà, Anton i Adolf, vengueren la casa amb tres solars de terreny a Josep Piera i Piera, pagès de Les Corts, per 3250 ptes. 

Josep Piera era fill de Vicenç Piera Amigó, de qui rebé en herència, a més d'algunes peces de terra - entre les quals destacaven "lo camp del Soldat" i "l'Oliverà"-, quatre mules, els arreus dels animals, cinc carros, sis arades, dotze portadores, sis bótes i altres estris i mobles. Fins s la compra de Can Cases havia residit a la casa de camp número 8 del poble de les Corts, però llavors es traslladà a la número 19 de la Travessera, on signa el seu testament el primer de novembre de 1883, tot i que morí deu anys més tard. 

L'hereu i successor fou en Vicenç Piera Galtés, l'últim membre de la nissaga que es dedicà a pagès, ja que l'any 1929 vengué la propietat a l'Ajuntament de Barcelona per 53.200 pessetes. L'ajuntament enderrocà la casa un any més tard per permetre l'eixamplament de la Travessera, però en una petita porció segregada de 75 metres Josep Piera Estruch, fill de Vicenç, edifica juntament amb els seus socis, Sangés i Capdevila, un magatzem que es dedicà a la fabricació de vernissos i pintures registrades amb la marca Schangeline."

 

Per saber-ne més :

Llibre 'Les Masies de Les Corts' de Imma Navarro i Molleví

Entrada al blog els Piera de Les Corts : Vicenç Piera SL - Material de Belles Arts

Entrada al blog els Piera de Les Corts : Passatge Piera

 

Fideueria Raventós

Aquests dies he trobat un llibre sobre Sarrià que es parlava d'un Piera, en Benet Piera Castells i com no... m'he posat a investigar. Això, és el que he trobat fins ara :

Al 1835 les bullangues de Barcelona van ocasionar que es cremessin diferents convents de la ciutat de Barcelona i de la resta de pobles del pla de Barcelona, entre elles Sarrià. El 12 d'agost de 1835 van incendiar el convent dels Caputxins del Desert de Sarrià. Aquest fet va provocar que dos frares llecs (no havien estat encara ordenats), Benet Piera Castells i Jeroni Parrot fugissin cap al nord, la ciutat de Berga, i comencessin una nova vida. Benet va aprendre de fideuer. Jeroni Parrot va fundar una xocolateria també al poble de Sarrià, aprop de l'església i Can Margenat. Jeroni es va casar amb la germana de Benet, Rita Piera Castells.

Entre els anys 1838 i 1840 en Benet Piera Castells i fundà una petita fabrica de pasta a una casa del carrer Major de Sarrià, concretament el número 8. La casa tenia planta i soterrani, en el qual hi havia instal·lat l'obrador. Benet Piera va morir el 1860 i va cedir el negoci als seus nebots Josep Duran Piera i Ignasi Parrot Piera. Al 1870 Josep compra la part del negoci d'en Ignasi Parrot. El 5 d'abril de 1878 va pagar 150 duros a l'abadessa del Monestir de Pedralbes per amortitzar el cens medieval que tenia la finca i el juny de 1882 va pagar 28 pessetes al Govern de l'Estat com a subsidiari del cens medieval que tenia la finca amb els Pares de l'Oratori de Sant Felip Neri. 

Foto d'Eduard Fons Raventós

En Josep Duran queda vidu de la seva primera esposa, Laieta Parrot, germana de Ignasi Parrot, antic soci seu i es casa en segones núpcies amb Mundeta Miquel i Rosell de Sant Llorenç d'Hortons. Van tenir dos fills en Josep i la Rosa Duran Miquel. El 5 d'abril de 1891 entra al negoci el nebot de la Mundeta, Francesc Raventós, amb 12 anys. L'any 1906 mort en Josep Duran i dos anys després la seva filla Rosa. El fill es va dedicar al sacerdoci i els veïns el coneixien com a mossèn fideuer. En Francesc Raventós queda com a hereu del negoci. L'any 1912 es casa amb Magdalena Pujol de Pierola, van tenir 7 fills : Rosa, Eulàlia, Joan, Vicenç, Josefina, Magdalena i Francesc. En Joan serà qui seguirà el negoci després de la mort d'en Francesc Raventós l'any 1945, encara que tots els germans van estar vinculats a l'empresa.

A més, també tenim que segons el padró d'habitants de 1850 de Sarrià : 

• Al carrer setce número 3 vivien la família Duran i Piera, composta pel pare Joan Duran, nascut el 1794 i d'ofici xocolater, la muller Eulàlia Piera, nascuda el 1799 i els fills Ignasi nascut el 1823, sastre, el Joaquim nascut el 1827, teixidor i el Josep nascut el 1835 i de professió semoler. 

• I al carrer major número 42, vivia la família Parrot i Piera, composta per la Rita Piera Castells nascuda el 1797, dedicada a la "cacherreria" i els seus fills Ignasi Parrot Piera, nascut el 1831 i Eulàlia Parrot Piera nascuda el 1836. 

El gran dubte és si Benet i Rita Piera Castells són fills de Benet Piera Rosés i Francesca Castells Elias casats el 6 de febrer de 1782 i que van tenir segur dues filles Eulàlia  (1787-1824) i Lluïsa (1794-1866).

Per saber-ne més :
Viquipèdia : Bullanga de 1835
Web : Arrels familiars d'Eduard Fons Raventós. 
Llibre:  Històries de Sarrià. Records de Cal Fideuer
Diari Avui:  Els fideuers Raventós de Sarrià (16 octubre de 1983)
Tesi de Doctorat: Estat i poders locals a la Catalunya del segle XIX a trevés d'un estudi de cas : Sarrià 1780-1860

L'últim passatge, un tribut artístic per al Passatge Piera i la Colònia Castells

Aquest mes de gener s'ha acabat el projecte artístic : L'últim passatge, un tribut artístic per al Passatge de Piera y la Colònia Castells.

Tal com se'ns diu en la presentació del projecte, és un tribut a totes les famílies que hi van viure i que malauradament s'han perdut per sempre.Recomano accedir als diferents enllaços que hi ha al final de l'entrada.

"Este proyecto ha sido concebido como un tributo a una comunidad que vino a Barcelona en el 1923, durante los años de crecimiento económico y urbanístico, a trabajar en la auge de la construcción que se generó a expensas de la Exposición Internacional de 1929. Una comunidad, que casi 100 años después, se encuentra actualmente en la recta final de su desalojo y a la espera de la demolición inminente de sus hogares.

L’últim passatge es una exposición íntima, fruto de conversaciones informales mantenidas con vecinos del Passatge de Piera y la Colònia Castells, en la terraza del Bar Byrris. Durante estas reuniones con los vecinos, se ha hablado sobre cómo fue la vida en la Colònia, la relación íntima entre vecinos y su proceso de desalojo y realojamiento a pisos nuevos en las calles Entença y Morales.

Estas conversaciones han formado los fundamentos conceptuales de las obras creadas por los artistas: Katerina Ashche, Lucy Costelloe, Netai Halup, Marc Larré, Lola Lasurt y Rachel Quaday. Las obras se presentan ahora in situ, invitando al visitante a recorrer el Passatge de Piera, entrar dentro de una casa ya tapiada y reabierta específicamente para este evento; y visitar el espacio donde estaba situada la Colònia Castells o, tal y como la llamaban sus habitantes, “el pueblito”.

Los artistas han conocido a los vecinos participantes en este proyecto, y después de escuchar su narrativa y enriquecerla con investigación, la han utilizado como base conceptual para su creación, formando así un vínculo entre la obra y el entorno personal, social y histórico.

Se invita, así, al visitante a volver la mirada atrás y a comprender los factores que contribuyeron a formar esta identidad vecinal. Se le invita, asimismo, a contemplar el valor de un lugar que pasa desapercibido a demasiada gente, para volver su mirada al futuro y reflexionar sobre ello de un modo positivo y activo."


Per saber-ne més :
Web Alexia Medici : L'últim passatge 
Web Alexia Medici : El recorregut artístic (les obres)
Facebook : L'últim passatge
Web La Vanguardia : Un barri que es va fer família
Web línialescorts:  Un estil de vida que s'apaga: els últims dies de la Colònia Castells
Bloc els Piera de Les Corts : Passatge Piera

La Barcelonista

L'amy 1925 amb la consecució del titol de campió per part del Futbol Club Barcelona, Rossend Llurba i Tost composa la lletra de la cançó 
'La Barcelonista' que va ser interpretada per MercèSerós i Ballester. En aquell equip jugava en Vicenç Piera Pañella tal com queda reflectit en la cançó :

Del futbol sóc entusiasta, 

jo mai deixo cap partit, 

i de tots el Barcelona, 

és el meu club preferit. 

Ses colors de blau i grana 

presumeixo amb il·lusió 

 i orgullosa estic de veres 

de que sigui el campeó.... 

I és que el club de Barcelona ha demostrat

que és un club que es porta l'oli, la veritat... 

Jo sóc barcelonista, 

m'encanta en Samitier, 

l'Alcàntara i en Platko 

que és millor porter! 

Carulla, Bosch i en Sancho, 

Walter, Piera i Arnau

i en Plana i Sagi Barba, 

Barba, salau! 

Moltes festes per la tarda, 

jo vaig al camp de les Corts 

on hi juga el Barcelona, 

que és l'equip millor de tots! 

I d'un cor de goig s'omplena 

quan es mira cara al sol 

els xicots plens d'entiusiasme 

cada pas marquen un gol. 

Als contraris del meu club 

si estan badant, 

les pilotes, com si res, 

van col·locant! 

Jo sóc barcelonista, 

m'encanta en Samitier, 

 l'Alcàntara i en Platko 

que és millor porter! 

Carulla, Bosch i en Sancho, 

Walter, Piera i Arnau 

i en Plana i Sagi Barba, 

Barba, salau! 

Jugadors forts i animosos 

són avui nostres campions 

i els reflexes de ses històries 

defensem per tots cantons. 

Són els nois de Barcelona, 

és inútil que busqueu

més esportmans i més nobles

enlloc més en trobareu. 

Per això aquest club pel ciutadà 

és l'orgull de nostre poble català. 

Jo sóc barcelonista, 

m'encanta en Samitier, 

l'Alcàntara i en Platko 

que és millor porter! 

Carulla, Bosch i en Sancho, 

Walter, Piera i Arnau 

i en Plana i Sagi Barba, 

Barba, salau.

L'any 1974 es va fer una altre versió de la cançó 'La Barcelonista', amb lletra de Guillermina Motta i Cardona. 

A la vi, a la va, a la vim bom va

el Barça, el Barça, el Barça, guanyarà.

Del futbol soc entusiasta jo mai deixo cap per aquí

i de tots el Barcelona és el meu club preferit

dels colors de Blau i Grana presumeixo amb ilusió

i orgullosa estic de veres de que sigui el campió.

I és que el Club del barcelona ha demostrat

que és un Club que es porta 'lali' la veritat

Jo soc barcelonista, m'encanta en Samitier, l'Alcàntara

i en Platko que és el millor porter

Carulla, Bosch i Sancho, Walter, Piera i Arnau

i en Planas i Sagibarba, Barba Salau.

Moltes festes per la tarda jo vaig al camp de les Corts

on hi juga el Barcelona que és l'equip millor de tots.

I de goig me'n cor s'omplena veient els xicots jugar

tant esportmans i tan nobles marcant gols a cada pas.

Els contraris del meu Club si estan badant

les pilotes com qui res van col·locant

Jo sóc barcelonista m'encanta en Sadurní i en Martí Filosía

que en val un potosí

Marcial, Reixach, Eladio, Pujol, Torres, Rifé,

Gallego, Dueñas, Costas, Reina i Fusté (bis).

Per saber-ne més : 
Entrada 'El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües' en el bloc Bereshit : la reconstrucció de Barcelona i altres mons.
Article 'El cuplet "La Barcelonista" en els anys de la xiulada a l'himne espanyol' en el portal Llibertat.cat