La Barcelonista

L'amy 1925 amb la consecució del titol de campió per part del Futbol Club Barcelona, Rossend Llurba i Tost composa la lletra de la cançó 
'La Barcelonista' que va ser interpretada per MercèSerós i Ballester. En aquell equip jugava en Vicenç Piera Pañella tal com queda reflectit en la cançó :

Del futbol sóc entusiasta, 

jo mai deixo cap partit, 

i de tots el Barcelona, 

és el meu club preferit. 

Ses colors de blau i grana 

presumeixo amb il·lusió 

 i orgullosa estic de veres 

de que sigui el campeó.... 

I és que el club de Barcelona ha demostrat

que és un club que es porta l'oli, la veritat... 

Jo sóc barcelonista, 

m'encanta en Samitier, 

l'Alcàntara i en Platko 

que és millor porter! 

Carulla, Bosch i en Sancho, 

Walter, Piera i Arnau

i en Plana i Sagi Barba, 

Barba, salau! 

Moltes festes per la tarda, 

jo vaig al camp de les Corts 

on hi juga el Barcelona, 

que és l'equip millor de tots! 

I d'un cor de goig s'omplena 

quan es mira cara al sol 

els xicots plens d'entiusiasme 

cada pas marquen un gol. 

Als contraris del meu club 

si estan badant, 

les pilotes, com si res, 

van col·locant! 

Jo sóc barcelonista, 

m'encanta en Samitier, 

 l'Alcàntara i en Platko 

que és millor porter! 

Carulla, Bosch i en Sancho, 

Walter, Piera i Arnau 

i en Plana i Sagi Barba, 

Barba, salau! 

Jugadors forts i animosos 

són avui nostres campions 

i els reflexes de ses històries 

defensem per tots cantons. 

Són els nois de Barcelona, 

és inútil que busqueu

més esportmans i més nobles

enlloc més en trobareu. 

Per això aquest club pel ciutadà 

és l'orgull de nostre poble català. 

Jo sóc barcelonista, 

m'encanta en Samitier, 

l'Alcàntara i en Platko 

que és millor porter! 

Carulla, Bosch i en Sancho, 

Walter, Piera i Arnau 

i en Plana i Sagi Barba, 

Barba, salau.

L'any 1974 es va fer una altre versió de la cançó 'La Barcelonista', amb lletra de Guillermina Motta i Cardona. 

A la vi, a la va, a la vim bom va

el Barça, el Barça, el Barça, guanyarà.

Del futbol soc entusiasta jo mai deixo cap per aquí

i de tots el Barcelona és el meu club preferit

dels colors de Blau i Grana presumeixo amb ilusió

i orgullosa estic de veres de que sigui el campió.

I és que el Club del barcelona ha demostrat

que és un Club que es porta 'lali' la veritat

Jo soc barcelonista, m'encanta en Samitier, l'Alcàntara

i en Platko que és el millor porter

Carulla, Bosch i Sancho, Walter, Piera i Arnau

i en Planas i Sagibarba, Barba Salau.

Moltes festes per la tarda jo vaig al camp de les Corts

on hi juga el Barcelona que és l'equip millor de tots.

I de goig me'n cor s'omplena veient els xicots jugar

tant esportmans i tan nobles marcant gols a cada pas.

Els contraris del meu Club si estan badant

les pilotes com qui res van col·locant

Jo sóc barcelonista m'encanta en Sadurní i en Martí Filosía

que en val un potosí

Marcial, Reixach, Eladio, Pujol, Torres, Rifé,

Gallego, Dueñas, Costas, Reina i Fusté (bis).

Per saber-ne més : 
Entrada 'El Rec, Pius Rubert, Mercè Serós i el cuplet dels paraigües' en el bloc Bereshit : la reconstrucció de Barcelona i altres mons.
Article 'El cuplet "La Barcelonista" en els anys de la xiulada a l'himne espanyol' en el portal Llibertat.cat

Al web del diari Sport hi ha una article del periodista David Salinas del 25 de febrer de 2013, titulat 'Piera, el noi de Sants', on parla de la vida d'en Vicenç Piera Pañella :

"Piera, el 'noi de Sants'

Formado en el equipo de su barrio, debutó con el Barça en 1920 por una lesión de Alcántara y anotó dos goles. Jugó 13 años y cuando le dieron la baja, dijo: "La mujer me ha echado de casa". Y colgó las botas.

Escut FC Barcelona (1920-1936)

Originario de la popular barriada de Sants, Vicenç Piera Pañella (11 de junio de 1903) es uno de los jugadores míticos del FC Barcelona. Brilló con luz propia en el campo por el extremo derecho, donde destacaba por su depurada técnica, una velocidad explosiva y unos centros milimétricos. Igualmente, brilló con mayor intensidad fuera de los terrenos de juego por su gran generosidad y bondad.

Piera empezó a dar las primeras patadas a los balones de trapo por las calles y solares de su barrio. Ni las piedras ni el polvo de aquellos descampados frenaron las ganas que siempre tenía por jugar. Tampoco las repetidas prohibiciones de sus padres, que no dejaron que luciera la camiseta del Sants hasta que hubo cumplido los 13 años.

A partir de ese momento su progresión fue imparable hasta llegar al primer equipo, donde empezó a jugar de extremo por banda derecha. Más tarde pasó a interior y, poco después, a delantero centro. Dividía su vida entre el fútbol y el trabajo de oficial mecánico.

Sus primeras actuaciones, a menudo determinantes, le llevaron directamente al FC Barcelona en 1920 para jugar en el equipo reserva, llamado Penya Nova Germanor. Tenía 17 años. Manuel Torres, el popular 'barraquer' del campo de la calle Industria, primero, y del campo de Les Corts, después, recordaba así el debut de Piera en sus memorias que publicó 'Club' en 1953:

“El 1 de enero de 1921, por la mañana, me llamó el señor Gamper:

-Torres, vaya a buscar a Piera, que esta tarde jugará contra el Arenas.

-Pero, señor Gamper, Piera está jugando esta mañana con el equipo de la Penya...

-Vaya, vaya... Búsquelo y a ver qué pasa.

Como era casi mediodía, fui a su casa. Lo encontré comiendo.

-Piera, el señor Gamper me ha dicho que te presentes en el campo, que esta tarde tienes que jugar.

-¿Yo? ¿Y contra el Arenas?

Permaneció pensativo, pero seguidamente reaccionó. Se vistió con rapidez y se fue, no sin antes decirme:

-Le dice al señor Gamper que en media hora estoy en el campo. Voy a La Samaritana a comprar unas botas, que las mías están ya muy viejas”.

Dicho y hecho, Piera fue a comprar las botas en la calle del Carme y debutó esa tarde contra el Arenas en un partido de carácter amistoso. El FC Barcelona jugó con Uriach, Coma, Galicia, Torralba, Sancho, Rodríguez, Viñals, Cella I, Gràcia, Piera y Plaza. Piera ocupó la posición del lesionado Alcántara. Ganó el Barça 3-1 y 'Vicentet', como así llamaban entonces a Piera, anotó el segundo y tercer gol. Todo el barrio de Sants estuvo pendiente de aquel partido y Piera regresó a su domicilio en volandas, como los toreros...

Empezaba una larga y dilatada relación con el primer equipo barcelonista. Una relación que se alargó hasta el año 1933, en la cual Piera siempre que se alineó lo hizo como titular. El 'noi de Sants' fue uno de los grandes propulsores del equipo en la llamada Edad de Oro, al lado de relevantes figuras como Samitier, Alcántara, Sagi, Sancho o Torralba.

Piera ganó una Liga, la primera edición, jugada la temporada 1928-29, y diez Campeonatos de Catalunya. Jugó un total de 395 partidos y marcó 123 goles. Fue internacional en 15 ocasiones y marcó dos goles.

Casado con María Dinarés, Piera siempre fue el 'noi de Can Bruixa', mote que le vino de la antigua masía donde nació. Dotado de una gran altura, Piera creó escuela con su juego: “Pasar siempre la pelota sin pararla”, “centrar siempre antes de llegar a la línea de fondo”, “sacar los saques de esquina de tal manera que la pelota tenga tendencia a entrar sola” y “regatear con el cuerpo, es decir, hacerse un autopase”.

Jugó con el FC Barcelona hasta el año 1933. El club ya no creía necesario su concurso y, por el amor que sentía a los colores, optó por retirarse antes que ir a jugar y defender otra camiseta. Nunca perdió el sentido del humor. Decía: “Ahora sí que puedo decir que la mujer (el Barça) me ha echado fuera de casa”.

Conferencias, colaboraciones en prensa y reconocimientos (entre otros el de la Federación Catalana de Fútbol, que le otorgó la medalla al mérito deportivo el 24 de noviembre de 1959) lo acompañaron hasta el final de sus días.

Piera murió en Barcelona el 13 de junio de 1960, a los 57 años, víctima de una larga enfermedad, en su domicilio de la calle Galileo. Un día antes el Barça jugó en San Mamés un partido de Copa y todavía tuvo el interés de preguntar por el resultado. Le dijeron que tranquilo, que su Barça iba ganando... Lo cierto es que perdió 3-0 y quedó apeado. Una mentira piadosa para que el tránsito del 'Vicentet' fuera un punto más dulce. Aquel día la bandera del FC Barcelona ondeó a media asta. Poco después, el presidente Miró-Sans lo nombró socio de honor a título póstumo."

Per saber-ne més :
Article del diari Sport sobre Vicenç Piera : Piera, el 'noi de Sants'
Entrada al bloc de 'Els Piera de Les Corts' : Vicenç Piera Pañella
Entrada al bloc de 'Els Piera de Les Corts' : Llibre : Paulino. El primer crac de la història del Barça

Llibre : Paulino. El primer crac de la història del Barça

En el llibre d'Edicions Saldonar titulat : 'Paulino. El primer crac del Barça' es repasa la vida del jugador, Paulino Alcántara, fins fa poc el màxim golejador del club. Va jugar al Barça durant els anys 1912 i 1927, per tant, va jugar amb Vicenç Piera al primer equip... descriu el seu debut d'aquesta manera :

"...Em vaig comprometre a jugar el major nombre de partits oficials possibles, però renunciaria a alguns amistosos i a desplaçaments que per distància fossin complicats. Aquesta decisió acabaria tennt una important trascendència històrica en el club, ja que obriria la porta a un jugador jove que amb el temps seria una estrella fonamental de l'equip. Em refereixo al debut de Vicenç Piera, la Bruixa, el millor extrem dret que ha tingut mai el club, juntament amb Basora. Piera va arribar al Barcelona el 1920 procedent del Sants, però no va ser un fitxatge especialment sorollós. Era un de tants nois que arribaven per jugar als equips filials amb el somni de pujar algun dia al primer equip.En el seu cas, l'equip que el va rebre va ser el Nova Germanor. Tothom qui l'havia vist jugar en aquell equipet tenia molt clar que li quedava petit, especialment Agustí Sancho, que no es perdia cap partit dels equips inferiors. Amb motiu de la festivitat d'ANy Nou era costum fer moltes activitats, que s'iniciaven amb partits de les categories inferiors al matí i culminaven amb un partit del primer equip a la tarda. Aquell 1 de gener del 1921 jugava el Nova Germanor del jove Vicenç Piera contra el Catalunya de les Corts, davant l'atenta mirada del president Gamper i els seus directius, Durant el partit, Sancho se'ls va atansar.

- Els veig molt seriosos, senyors. A què venen aquestes cares de pomes agres ? - va dir Sancho als directius.

- Tenim un problema. En Paulino no pot jugar aquesta tarda contra l'Arenas. Un partit difícil, a casa, i no tenim ningú fiable per jugar d'interior esquerre - va respondre GAmper.

-Ah, era això... Doncs no pateixin, tenim la Bruixa.

- La Bruixa? Qui carai és la Bruixa - va preguntar Gamper encuriosit.

- Piera, home, Piera! - va cridar el migcampista-. El noi que tenen aquí a baix al camp!

Els directius van fer cridar Piera tant aviat com va acabar el seu partit i li van explicar que aquella mateixa tarda debutaria amb el primer equip. Anys més tard, el mateix Vicenç Piera em va explicar com va anar tot allò : 

- Quan el president em va dir que havia de substutuir-te em vaig quedar de pedra. Eres un model a seguir i, de sobte, amb divuit anys acabats de fer, em diuen que he de jugar al teu lloc. En aquell moment me'n veia del tot incapaç, a més tenint en compte que mai havia jugat d'interior esquerre.

- No exageris -li vaig dir-. A més te'n vas sortir prou bé.

- Bé, bé...tampoc no t'ho pensis. Estava nerviós des que vaig saber que jugaria. Ja saps com imposava Gamper amb aquella veu tan gruixuda.

- I què li vas dir ?

- Doncs alguna cosa com :"Però, president, com he de jugar si estic cansat i a més... amb aquestes botes...".

- Quina gosadia, posar en dubte una decisió de Gamper!

- S'ho va prendre bé. Em va dir que no em preocupés i em va donar un tiquet per anar corrents a La Samaritana a demanar un parell de botes noves.

- Mira, vas sortir beneficiat per partida doble: debut i calçat nou de trinca.

- Si però el meu esforç em va costar. Entre el partit matinal i el de la tarda no hi havia gaire estona de marge. Vaig intentar agafar el 15 per anar a plça Catalunya, però anava amb retard, com sempre. Vaig pensar que seria millor anar a peu i em vaig posar a córrer. No vaig aturar-me fins al carrer del Carme.

- Un bon entrenament per al partit!

- Quan vaig arribar a la Samaritana em van entregar les botes i vaig veure que pesaven cent lliures com a mínim. No sabia si podria carregar-les.

- Apa, que exagerat!

- El cas és que amb les botes sota el braç vaig córrer cap  a casa. La meva mare es va entestar que mengés ració doble d'arròs, amb l'argument que tindria ració doble de futbol.

- Deunidó, Vicenç! Algún dia s'escriurà un llibre amb la teva odissea.

- Doncs això no és tot. Vaig arribar l'últim al vestidor i tot eren bromes i riures entre els companys. No he oblidat qie Clemene Gràcia va dir: "Jugador desconegut amb sabates noves, ja la ballarem!".

- Tots hem pasat per això. ës el preu que es paga per ser el més jove entre veterans consagrats.

- Vaig comprendre de seguida que havia de guanyar-me el respecte dels companys fent bé la feina. No seria una tasca fàcil fer-se un lloc en aquell vestidor, però al final va sortir bé, oi?

Efectivament, se'n va sortir i molt millor del que ell hauria somiat mai. El genial Vicenç Piera es va instal·lar des d'aquell moment al vestidor i no sortiria fins al 1933, convertit ja en un mite. El dia del seu debut, tot i els nervis i l'esgotament se les va arreglar per fer dos gols. El seu mentor, Sancho, en va fer un altre, per aconseguir una victòria final per 3-1. Com tot nouvingut, la Bruixa va començar sent el comodí de la davantera, ocupant el lloc de qui estigués de baixa en cada moment. A partir del 1923 va desbancar definitivament Francesc Vinyals, un altre mite, i es va fer l'amo de la banda dreta de l'equip durant més d'una dècada..."

Font :

Web Edicions Saldonar. Narrativa blaugrana : Paulino. El primer crac de la història del Barça.

Bloc Can Farinetes. Entrada : Vicenç Piera Pañella 

Retirada de la pràctica esportiva de Vicenç Piera

En les pàgines del llibre : "Cròniques del Barça (1899-1991)" del Diari Observador de l'actualidad.
Hi ha una fotografia del partit homenatge per la retirada del mòn del futbol a Vicenç Piera, jugat el 2 de febrer de 1933 . Aquella temporada 1932-1933, Vicenç Piera només va jugar 13 partits.

Al partit va assistir el President de la Generalitat Francesc Macià i el seu secretari Joan Alavedra. A l'àlbum de record que se li va fer entrega a Vicenç Piera durant el descans del partit, Francesc Macià va escriure la següent dedicatòria : "Amb tota cordialitat al gran jugador Vicenç Piera".

L'endemà al diari 'Mundo Deportivo' publicaven a la primera i quarta pàgina la crònica del partit de comiat entre el FC Barcelona i una selecció de jugadors de diferents equips de la Lliga Espanyola (RCD Espayol, Athletic Club, València CF i Atlético de Madrid). La selecció va vèncer 3 a 2. 

També es poden llegir diverses declaracions d'afecte cap a l'homenetjat, per part dels companys d'equi i rivals, així com de directius dels equips que van cedir jugadors per l'homenatge. Exemple d'aquestes mostres d'afecte són :

Jack Greenwell, entrenador del FC Barcelona (1917-1923 i 1931-1933) va declarar : "Uno de los jugadores más disciplinados, por no decir el mejor entre ellos. ha sido Vicente Piera".

I no deixen de ser curioses les declaracions de l'àrbit del partit amistós, el senyor Espelta : "He de hacer constar mi satisfacción por haberme designado el Colegio Catalán de Árbitros para el arbitraje de este partido. En primer lugar, como árbitro, en segundo como socio del Barcelona y en

tercero como admirador de los jugadores nobles y disciplinados." 

Per saber-ne més :

Primera pàgina del dia 3 de febrer de 1933 del Mundo Deportivo.
Quarta pàgina del dia 3 de febrer de 1933 del Mundo Deportivo.
Pàgina 12 del dia 3 de febrer de 1933 del diari La Vanguardia.

Buscant l'home del milió d'amics : Pere Cusola Piera

Si fullegem la revista del Barça número 41, de l'octubre de 2009, en la pàgina 48 podem trobar la solució de l'enigma del mes anterior.

Quin personatge del barcelonisme va néixer a la Masia ?
Pista : Era conegut com "l'home del milió d'amics".

Com fàcilment es pot deduir, pel títol de l'entrada del bloc, la solució era : Pere Cusola Piera.

Llegint detingudament l'article podem saber que va néixer l'any 1919 i que era fill de la família de masovers establerts a Can Planes. Seguidament ens parlen de la venta de la masia per part dels propietaris al FC Barcelona per poc més de 6 milions de pessetes, del diàleg entre el president del Barça, Agustí Montal Galobart, i el masover, antic atleta del club. Ens expliquen la vida d'en Pere Cusola al servei del club posteriorment, així com la seva mort el dia 27 d'agost de 1987. Però de la família Cusola - Piera ben poca cosa ens diu.

En canvi si que podem trobar més informació sobre els Piera a la Masia de Can Planes en el llibre en el llibre : Masies de Les Corts de Imma Navarro Molleví :
 

" Els fets succeïren entre 1843 i 1847, quan Manuel Pavía y Lacy fou cap polític interí de Barcelona i, trobant-se per aquestes contrades, el sorprengué una partida carlina. S'atansà a Can Planes i demanà ajut als masovers, aleshores una de les branques dels Piera de Les Corts, que ràpidament li feren treure els galons i l'uniforme, el vestiren de pagès i el feren pujar a una olivera. Quan els carlins arribaren al mas i preguntaren pel general, els Piera respongueren que no l'havien vist i que allà solament i eren ells i el mosso que era dalt de l'olivera. En senyal d'agraïment els concedí a la família el privilegi de ser exempts del servei militar els nois de la casa, el qual privilegi conservaren fins l'any 1936." 

Segons les dades que hi ha a l'Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona :

• El 1 de setembre de 1910 : es va incriure un matrimoni Cusola - Piera al jutjat oest de la ciutat. El matrimoni va ser entre Joan Cusola Pujol de Barcelona i Joaquima Piera Llopis de 22 anys de Barcelona, filla de Jaume Piera (difunt) i Maria Llopis. A més Joan Piera Llopis va ser testimoni del matrimoni.
• 13 d'abril de 1917 : Naixement de Jaume Cusola i Piera, fill de Joan Cusola Pujol i Joaquima Piera Llopis. Nét per part paterna d'Antoni Cusola, de La Donzell, i Maria Pujol i per part materna de Jaume Piera i Maria Llopis tots dos de Barcelona.
• 23 de novembre de 1919 : naixement de Pere Cusola Piera, fill de Joan Cusola Pujol i Joaquima Piera Llopis. Nét per part paterna d'Antoni Cusola, de La Donzell, i Maria Pujol i per part materna de Jaume Piera i Maria Llopis tots dos de Barcelona.

Sembla clar que en Pere Cusola Piera era fill de Joan Cusola Pujol i Joaquima Piera Llopis i que va tenir com a mínim un germà : Jaume. Si dels Piera que parlen en els dos articles eren de la mateixa branca, o si aquestes branques estaven relacionades amb la dels Piera de Les Corts és una cosa que encara no puc afirmar. A veure si aquestes vacances puc anar fins l'Arxiu de Les Corts o hi ha algú que llegint aquest bloc pot donar-me alguna informació més...

Per saber-ne més :
Revista del Barça. Enigma del mes (pàgina 48).
El mundo Deportivo. Article sobre Pere Cusola (1a part).
El mundo Deportivo. Article sobre Pere Cusola (2a part). El Periodico. Article sobre la masia.
Necrològica Jaume Piera Cusola.
Les masies de Les Corts : http://w1.bcn.cat/barcelonablog/insolit/les-masies-de-les-corts.

Vicenç Piera Pañella

Aquesta setmana, parlaré de l'última troballa feta a la xarxa, com sempre també és un descendent dels Piera de les Corts : En Vicenç Piera i Pañella a més de ser cosí germà del meu avi, Patrici Armengol i Piera, va ser l'últim propietari de Can Bruixa abans que l'enderroquessin vers l'any 1946.

Fill de Vicenç Piera Almenara i Dolors Pañella, va ser el fill gran de 4 germans (els altres tres van ser : Josep, Magdalena i Teresa), va nèixer el 12 de juny de 1903 a Barcelona i morir el 13 de juny de 1960 als 56 anys.

Va ser jugador del FC Barcelona durant tretze temporades, a més de defensar la samarreta de la selecció española 15 vegades. Les seves xifres al Barça són espectaculars :

-Temporades al club: 1920-33

-Partits jugats: 395

-Gols: 123

-Títols:

• 1 Lliga (1928/29)
• 4 Campionats d’Espanya (1921/22, 24/25, 25/26 i 27/28)
• 10 Campionats de Catalunya (1920/21, 21/22, 23/24, 24/25, 25/26, 26/27, 27/28, 29/30, 30/31 i 31/32).

Com a gran jugador de l'època va participar en diferents en campanyes publicitàries :

Cinzano : És una marca italiana de vermut. Els vermuts de Cinzano daten de 1757 i de la botiga d'herbes de Torí dels germans, Giovanni Giacomo i Carlo Stefano Cinzano, que van crear un nou "rosso de vermut" (vermut vermell) utilitzant plantes aromàtiques dels Alps italians amb una (encara secreta) recepta que combina 35 ingredients, entre els quals s'inclouen marduix, farigola i una espècie d'achillea coneguda com a milfulles d'almesc'. Va arribar a ser conegut com el "vermut de Torí" i va demostrar ser popular entre la burgesia. Després va sorgir Cinzano Bianco, basat en una combinació diferent d'herbes que van incloure artemisia, canyella, clau d'olor, fruits cítrics i gentiana. Va ser seguit per la versió Extra Dry. L'exportació dels seus productes va començar el 1890 Argentina, Brasil i Estats Units, entre altres.A París el 1912, Cinzano va ser el primer producte a ser anunciat en un cartell de neó.

Cinzano va ser un negoci familiar fins a 1985. A començaments d'aquell any la família de Marone, industrials de Torí, van començar a vendre accions del negoci, culminant el 1992 amb un acord per transformar Cinzano International en propietat íntegrament d'International Distillers and Vintners Limited, subsidiària de Grand Metropolitan. Per aquest temps, la participació en les vendes de Cinzano a Europa era d'un sol dígit, lluny del seu principal competidor, Martini. A conseqüència d'una fusió el 1997, Grand Metropolitan es va transformar en Diageo; dos anys després, Diageo va vendre Cinzano al Grup Campari.

Pàgines web sobre Vicenç Piera i Planella :
http://www.fcbarcelona.cat/web/catala/club/historia/jugadors_de_llegenda/piera.html
http://www.fcbarcelonaonline.com/piera.html